Una cursa de bojos
Pascal Boniface alerta del preocupant increment en la despesa militar dels estats, encapçalada pels Estats Units, però seguida per governs de tots els continents: “El nivell de despesa militar és superior al de l’era de la guerra freda. Malgrat que el 1990, en ocasió del desmantellament del món bipolar i de la implosió de la Unió Soviètica, s’anunciava per fi l’accés als ‘dividends de la pau’, amb prou feines s’han percebut més que de manera molt provisional i les despeses s’han ampliat encara més”.
En el seu últim discurs sobre l’estat de la Unió l’any 1961, el president i exgeneral Eisenhower denunciava la importància del complex industrial-militar en l’establiment de la política exterior dels Estats Units.
Donald Trump acaba d’anunciar l’augment de les despeses militars, en l’actualitat de 600.000 milions de dòlars, al voltant d’un 10%, és a dir, 54.000 milions de dòlars més. No es veu la utilitat d’aquest augment sense que s’hagi enunciat una estratègia clara. A més, dona lloc simultàniament a una retallada del 37% dels crèdits destinats al Departament d’Estat. Seran retallats, així mateix, els programes d’ajuda en l’àmbit civil, malgrat la seva importància per a la seguretat a mitjà i llarg termini.
Donald Trump, per tant, dona la raó al complex militar-industrial, indubtablement el grup de pressió més poderós als Estats Units. Ningú no s’hi vol oposar –ni demòcrates ni republicans–, en nom de la seguretat del país. Però no és segur que l’augment sense fi de les despeses militars dels Estats Units signifiqui realment un suplement de seguretat. El pressupost militar dels Estats Units era de 280.000 milions de dòlars el 2001, quan els Estats Units van ser atacats amb els atemptats de l’11 de setembre.
Ni tan sols Barack Obama es va oposar a les aspiracions del complex militar-industrial, a fi d’evitar ser acusat de debilitat. Malgrat el seu desig de prémer el botó de reinici en les seves relacions amb Rússia, no ha qüestionat el principal programa que enverina les relacions Moscou-Washington: el del sistema de defensa antimíssils, que Obama havia qualificat, tot i això, de “sistema basat en tecnologies no demostrades de forma concloent, amb un finançament inexistent per a una amenaça desconeguda”.
En l’actualitat assistim a escala mundial a una nova cursa d’armaments més enllà de tota de racionalitat. El nivell de despesa militar és superior al de l’era de la guerra freda. Malgrat que el 1990, en ocasió del desmantellament del món bipolar i de la implosió de la Unió Soviètica, s’anunciava per fi l’accés als “dividends de la pau”, amb prou feines s’han percebut més que de manera molt provisional i les despeses s’han ampliat encara més. “L’amenaça del desarmament”, com va dir en una ocasió un general, s’ha mantingut a ratlla de forma duradora.
La cursa armamentista té lloc així mateix a l’Àsia, que presencia un augment continu de les despeses militars xineses i suscita per un efecte de reacció una alça de les del Japó i dels altres països de la regió. El Japó, durant força temps, es va atenir de manera voluntària a una limitació de l’1% del PIB destinat a la despesa militar, però aquesta limitació es qüestiona en el moment present.
Al golf Pèrsic, a causa de la pujada d’ingressos per l’augment dels recursos petroliers i el clima d’inseguretat, els estats han augmentat també àmpliament les seves despeses militars.
A Europa, els països augmentaran les seves despeses militars (fins a assolir un 2% del PIB) tal com ha reclamat Washington.
El control d’armes, que durant la guerra freda va contenir l’augment il·limitat de les despeses militars, ja no existeix. Va ser creat per Nixon i Bréjnev, conscients que una cursa d’armaments sense control podia arrossegar les grans potències a un pou sense fons financer i que el seu caràcter imprevisible creava un clima de desconfiança internacional. La cursa d’armaments es convertia així en un cercle viciós en el qual cadascú augmentava les seves pròpies despeses per temor que l’altre procedís de la mateixa manera. Finalment, aquest fenomen esperonava igual a tots però comportava inseguretat pel factor d’imprevisibilitat que de fet provocava. Perquè, al capdavall, l’estabilitat requereix previsibilitat.
Si en l’era de la guerra freda n’hi havia prou que Moscou o Washington arribessin a un acord per limitar les seves despeses, és diferent en el si d’un món desmembrat, sense un centre de poder o un òrgan col·lectiu de seguretat: cadascú es llança a la cursa armamentista justificant l’augment de les pròpies despeses per l’augment que fan altres països que, al seu torn, participen en la cursa d’armaments.
Els països, d’ara endavant, donen preferència a la faceta militar de la seguretat, la qual cosa es traduirà a la pràctica en més inseguretat.
Els estats donen preferència a la faceta militar de la seguretat, cosa que es traduirà en més inseguretat