Simone Young
DIRECTORA D’ORQUESTRA
L’australiana Simone Young es posa al capdavant de l’OBC aquesta setmana, una orquestra que no rebia una dona al podi des del 2009. El món de la música clàssica canvia molt a poc a poc, diu, “però cada vegada hi ha més dones dirigint”.
Ha estat la primera dona a pujar al podi d’algunes grans orquestres. Va ser la primera dona resident a l’Òpera de Sydney, el 1986, i també la primera a dirigir l’Staatsoper de Viena, el 1993. I encara més: va desvirgar la molt masculina Filharmònica de Viena fa només una dècada. Tot i això, a ulls de Simone Young (Sydney, 1961) “les coses estan canviant de debò en el món la clàssica”. Ho explica al camerino de L’Auditori, després d’un assaig amb l’OBC. L’última vegada que l’orquestra va convidar una dona al podi va ser el 2009, Virginia Martínez. La presència, doncs, d’una de les directores més sol·licitades del moment no deixa de ser un esdeveniment.
“El món de la clàssica és molt resistent als canvis. Pensi que no va ser fins al 1997 que la Filharmònica de Viena va accedir a admetre dones a l’orquestra. I la de Berlín ho va fer just cinc anys abans. I si no tens dones en el conjunt, tampoc no en tindràs al podi”, afirma. “Però el grup va creixent i encara és més nombrós en la generació més jove. Sens dubte el canvi s’està precipitant. I que hagi estat lent també és positiu, fa reflexionar la gent i veure la falta de base lògica”.
La convidada d’aquest cap de setmana sembla una persona dinàmica, decidida, perfeccionista, tenaç. I àvia als 56! “Miri quina bellesa”, diu ensenyant l’últim retrat de la seva neta al telèfon mòbil. Australiana, filla d’emigrants, amb passaport irlandès i resident al sud d’Anglaterra, Young no té clar que després del Brexit pugui continuar vivint a la Gran Bretanya.
“Soc la prova del Brexit dins del propi país. I que consti que tinc fe en les negociacions. Com en totes les separacions, els inicis són durs, les parts estan enfadades, però hauran de treballar fort per deixar de banda les emocions i arribar a la millor solució per a tothom. M’alegro de no ser política, la veritat. I em preocupen els joves, que han votat en contra i s’haurien de tenir en compte. I els pobres, perquè seran els que més patiran. En la recerca de solucions polítiques i econòmiques, la humanitat és la que perd. Per això les arts són tan importants”. I afegeix: “El paper dels artistes és dir a la gent ‘recorda la teva humanitat, recorda que no existim només per fer diners sinó per comunicar-nos entre els éssers humans. I la música ens recorda que hi ha una cosa millor i més bella que els diners sobre la taula”.
La que porta d’avui a diumenge a L’Auditori tindrà caire americà, en sintonia amb la temporada de l’OBC: sonarà la Serenata de Bernstein, el Concert per a orquestra de Bartók, que va compondre en el període que se’n va anar als Estats Units, i, per donar regust espanyol, tocaran Danses espanyoles de Granados.