El Brexit fa els primers passos
Una gran revolució legislativa convertirà les lleis europees en britàniques
Una bona notícia i una mala notícia. La bona notícia, que l’endemà del Brexit va tornar a sortir el sol com de costum, no es va enfosquir el cel ni hi va haver cap plaga bíblica, van obrir els bancs, van funcionar els trens, la borsa va estar impassible, no es van registrar incidents ni manifestacions, no es va enfonsar la lliura i tot va esdevenir amb normalitat, com si res. La mala notícia és que és molt aviat, massa aviat, per cantar victòria.
Amb el Brexit encara com un nen nounat, plorant a ple pulmó al bressol, la primera ministra Theresa May va haver de canviar-li de seguida els bolquers i matisar l’amenaça que una falta d’acord comercial amb la UE redundarà en una disminució de la cooperació en matèria de seguretat i lluita contra el terrorisme.
L’ambaixadora francesa Sylvie Bermann li va esmenar la plana sense contemplacions, i li va dir que són dues qüestions separades en les quals no hi pot haver un quid pro quo.
Polítics de l’oposició li van advertir que amb aquests assumptes no s’hi juga, i que el Regne Unit té tant a perdre com el que més si com a vendetta decideix no compartir dades d’intel·ligència. I ministres del Govern van fer cua per explicar que es tractava en tot cas d’un malentès. Però van dir res més. També és massa aviat per saber si la criatura ha sortit bé o malament. De gran no s’en recordarà, però el primer que va fer va ser desencadenar la revolució legislativa més gran en la història d’un país que ni tan sols té constitució escrita.
El ministre del Brexit, David Davis, va presentar al Parlament el que ara per ara es diu “la gran llei de rebuig” (el seu nom serà canviat més endavant per un de més tècnic), i que consisteix bàsicament en l’abolició de la llei Europea de Comunitats del 1972 i de la Carta Europea de Drets Fonamentals, la incorporació com a llei nacional britànica de tot el que ara són lleis, decrets, normatives, reglaments i disposicions de la UE, en temes tan variats com el medi ambient i les relacions laborals, des de l’aspecte formal dels plàtans i les pomes fins a l’emissió de gasos hivernacle, passant pels permisos de paternitat i maternitat dels treballadors, els drets dels consumidors, la possibilitat de fer vaga, la (teòrica) igualtat salarial entre homes i dones o el nombre d’hores seguides que pot treballar un conductor d’autobús o la tripulació d’un avió. És un projecte monumental, que tindrà lligat de peus i mans el Parlament i el funcionariat de l’Estat durant almenys els propers dos anys, mentre May i els seus gurus negocien amb Brussel·les els termes de la separació i un eventual acord comercial.
La idea és que el 29 de març del 2019, quan s’executi el divorci i el Regne Unit ja no sigui part de la UE, no hi hagi un buit legal, i el que ara són disposicions europees sobre les quals els tribunals europeus tenen la jurisdicció última, s’hagin convertit per art d’encantament en disposicions britàniques sobre les quals els tribunals britànics tindran l’última paraula.
Però és molt més fàcil dir-ho que fer-ho, perquè estem parlant de desenes de milers de preceptes. I encara que en teoria serà com un gegantí exercici de copiar, tallar i enganxar, als buròcrates no els faltarà feina perquè moltes de les normatives es refereixen automàticament a agències europees, i hauran de ser redactades d’una manera diferent.
“Al final del camí –va dir Davis a la Cambra dels Comuns amb el seu somriure i aspecte de galant de cinema– hi ha la recuperació de la sobirania, el final de la supremacia de les lleis del continent sobre les britàniques, i de la jurisdicció del Tribunal Europeu de Justícia” (que per als brexistes és l’equivalent de l’anticrist).
La tasca és tan pantagruèlica que Theresa May invocarà les anomenades “clàusules d’Enric VIII”, que es remunten a l’any 1539, per realitzar aquest copiar, tallar i enganxar. Al rei dels Tudor, com a monarca absolut que era, li entrava per una orella i li sortia per una altre el que pensés el Parlament.
I la idea ara és més o menys la
ABSOLUTISME May ha invocat poders no utilitzats des d’Enric VIII per canviar les lleis
TASCA DE TITANS Fins a 80.000 normes i preceptes europeus s’hauran de convertir en lleis britàniques
mateixa, reciclar la legislació europea en britànica sense els controls habituals per accelerar el procés i que no s’eternitzi.
És a dir, que en comptes de diverses sessions de control que durarien setmanes o mesos, de la presentació i estudi d’esmenes i del tràfec de les lleis dels Comuns als Lords, n’hi hagi prou amb la firma de la primera ministra Theresa May i que sigui el que Déu vulgui.
Els principals líders de l’oposició –Jeremy Corbyn del Labour, Angus Robertson de l’SNP escocès i Tim Farron dels liberals– de seguida van acusar May de “comportar-se com una monarca medieval” (encara que amb sabates i modelets molt més moderns, de manera que podria sortir a la portada de la revista Vogue), i li van advertir que estaran a l’aguait perquè no es passi de la ratlla, i no aprofiti l’esvalot per transvasar poders del legislatiu a l’executiu, retallar encara més els drets dels treballadors (gairebé inexistents a la Gran Bretanya) o aigualir mesures de seguretat i del medi ambient per a delit de les empreses.
Una vegada que el Brexit sigui realitat i tota la legislació europea s’hagi transformat en britànica, el Tribunal Suprem d’aquest país tindrà l’autoritat de què ara gaudeix el Tribunal Europeu de Justícia.
La qüestió és què passarà si, com sembla probable, és necessària una fase de transició en les negociacions entre Londres i Brussel·les, i quina institució resoldrà les inevitables disputes.
Aquests són temes especialment delicats i que constitueixen l’essència mateixa del Brexit, com les restriccions a la immigració, el control de les fronteres i les regulacions duaneres, que aniran per una via paral·lela però diferent, i seran objecte de legislació pròpia.
Aquests dies s’han utilitzat nombroses metàfores per descriure el Brexit. Stephen Gethins, portaveu de l’SNP per a qüestions europees, va dir ahir que “Theresa May té una bomba a les mans i ha tallat el cable vermell, en comptes del groc, el verd o el blau, amb l’única estratègia de creuar els dits i encomanarse a Déu”.
Però ahir va sortir el sol com tots els matins, l’aigua dels rius no es va convertir en sang i la llagosta no va destruir les collites. Tot i que encara és massa aviat per cantar victòria...