Turquia dona per finalitzada l’ofensiva militar al nord de Síria
L’exèrcit turc no aconsegueix derrotar els kurds ni tampoc el règim d’Assad
Istanbul. Corresponsal
El Govern turc, ficat fins a les celles en la guerra de Síria des de l’inici mateix, ha donat per acabada la intervenció militar directa al país àrab. “La missió Escut de l’Eufrates ha acabat amb èxit”, va anunciar abans-d’ahir a la nit el primer ministre, Binali Yildirim, set mesos després que els tancs i la infanteria turca s’unissin als seus protegits turcmans i sunnites de l’altre costat de la frontera, enquadrats en l’Exèrcit Sirià Lliure.
La nota triomfalista del dirigent turc és comprensible, quan falten poc més de quinze dies per al referèndum en què es decidirà si Turquia es converteix en una república presidencialista a mida del cap de l’Estat, Recep Tayyip Erdogan.
Tot i això, que no fos Erdogan qui donés la notícia dona idea que l’altíssima aposta turca a Síria, per la qual el país està pagant un preu elevat –encara que després passi la factura a la UE– ha estat una aposta fallida. No només pels més de 70 soldats turcs morts, la majoria en combats contra l’Estat Islàmic a Al-Bab.
De fet, cap dels dos grans objectius pels quals Turquia es va llançar a la muntanya a Síria no s’ha complert. Baixar Al-Assad es manté impàvid en el poder –gràcies al suport de Rússia, l’Iran i Hizbul·lah–, i el malson turc que l’autonomia kurda assajada a l’Iraq tingui una rèplica a Síria no està conjurat. L’únic premi de consolació és que –amb el beneplàcit de Rússia i els Estats Units– Turquia ha partit en dos l’entitat kurda de Síria.
L’anunci del cessament de les operacions –que no equival a una retirada– va ser fet poc abans que aterrés a Ankara el secretari d’Estat dels EUA, Rex Tillerson, que va sorprendre al manifestar que “el futur de Baixar Al-Assad el decidiran els sirians”.
El president Erdogan esperava l’arribada per reiterar la sol·licitud d’extradició del seu antic aliat Fethullah Gülen, el magnat religiós a qui acusa de dirigir un Estat turc paral·lel des de Pennsilvània i de ser darrere de l’intent de cop d’Estat del passat 15 de juliol, quan avions rebels procedents de la base de l’OTAN a Incirlik, van bombardejar el Parlament.
Una vegada més, Erdogan es va esforçar a convèncer Tillerson que les guerrilles kurdes YPG que estan guanyant la partida a l’Estat Islàmic (EI) a Síria són una franquícia del grup armat PKK. Tot i això, Washington compta amb elles –i no amb Ankara– per derrotar l’EI a Al-Raqqa, la capital del califat gihadista.
Per acabar-ho d’adobar, ahir mateix el secretari general del partit prokurd de Turquia, HDP, va iniciar una vaga de fam en protesta per les condicions carceràries imposades durant l’actual estat d’excepció. L’altra màxima dirigent del partit, Figen Yüksekdag, també es troba empresonada.
Els 900 quilòmetres de frontera entre Turquia i Síria poques vegades van ser tan porosos com durant els primers anys d’infiltració gihadista. I després ho van continuar sent a l’hora de donar
Tillerson assegura a Ankara que “el futur de Baixar Al-Assad el decidiran els sirians”
sortida al petroli ensangonat que l’EI col·locava a Turquia des dels jaciments sirians.
Tot i això, l’aposta d’Erdogan per una relació estable amb l’Estat Islàmic ha acabat tornant-se en contra seva i els atemptats gihadistes han provocat centenars de morts a Turquia. Així mateix, l’onada de refugiats ha posat a prova les costures de l’Estat turc.
Les ambicions neootomanes d’Erdogan provoquen convulsions a la regió, a la mateixa Turquia i entre els seus aliats. Turquia vol unir a les claus del Bòsfor i l’emigració, que ja té, la dels hidrocarburs.
Si a això s’uneix la voluntat de tenir un perfil destacat a l’Orient Mitjà, l’acostament a Rússia –primer soci comercial turc i primer mercat turístic– i un irredemptisme cada vegada menys amagat en zones limítrofes de l’Iraq i Síria riques en hidrocarburs i amb població turcmana, la inestabilitat està servida.
Somiar amb tenir un peu a Alep per acabar claudicant a Al-Bab.