El mico pintor
Peter va ser un mico pintor. Cap al 1964, ell i el seu amo-marxant, Pierre Brassan, un impostor, van enlluernar cultíssims periodistes, insignes i savis crítics d’art contemporani i exquisits membres de la societat cultural. Deixant de banda lleus dubtes, els col·leccionistes es van decidir a invertir-hi. No se sap mai.
Per entendre’ns, Peter era un expressionista abstracte. Un mico-artista lliure, gestual i desinhibit, que repartia cops de brotxa a tot el que tingués al davant. Avantguardisme pur, deien. Una burla. La relació de l’home amb els animals és una secular història d’ingratituds. Peter, quan es va descobrir el pastís, va tornar al zoològic. Tot i que potser alguna obra seva roman
J.-P. VILADECANS, encara penjada en una paret distingida.
Però com que l’evolució de l’espècie millora d’una manera més que notable, Bush pinta. Amb gran èxit i rebombori. I, encara que es dona un cert aire simiesc, res a veure amb Peter. La biografia de Bush és un exemple de voluntat i superació: per a mal de molts va deixar l’alcohol, entre guerra i guerra va aprendre a mastegar les craker que se li entravessaven i ara diu que ha aconseguit millorar la seva tècnica evolucionant de l’oli a l’acrílic. Un fenomen. “Avui soc un artista sensible”. Retratos del coraje, el llibre acabat d’editar amb les seves reproduccions, trenca rècords. “Pinto pràcticament cada dia”. I té estudis a cadascuna de les seves cases –també a Guantánamo?–. El sector d’arts plàstiques viu escamat amb en George, rebentarà el mercat. La seva vocació tardana, tota una revelació, l’atribueix a que li van recomanar llegir Churchill i al coneixement de Sorolla (?).
Amb el benentès, pel que es veu, que amb la pintura tothom s’hi atreveix, no es pot descartar un virus inoculat a les Açores. A la resta del mariachi encara no els ha agafat per aquí. Blair, arrossegant la seva insolvència de per vida, seria un bon model, amb la seva cara de moble antic erosionat pel corc i per les emocions abreujades. I, esclar, Ansar, un rostre equivocat, un cabdell de vàcua vanitat. Els dos, com els vells toreros, desitjant reaparèixer. Cagadeta per aquí, cagadeta per allà: homes mosca. Bush, en canvi, es manté assossegat; l’espera el Louvre. No té competència, tret que la mona evolucionada de la llepada taronja, que l’ha succeït, no destrueixi abans el món. I els simis com Peter.