Mig segle per al Nobel
ALEKSEI ABRIKÓSSOV (1928-2017) Físic soviètico-nord-americà. Premi Nobel 2003
El reconegut científic Aleksei Abrikóssov, geni de l’escola soviètica de física teòrica que va liderar Lev Landau, va morir el 29 de març a Palo Alto (Estats Units), on vivia des de la fi de l’URSS. Als nombrosos premis i distincions rebuts a partir de la dècada del 1960 va posar brillant conclusió el 2003 la concessió del premi Nobel de Física per les seves contribucions a la teoria dels superconductors i superfluids, compartit amb el rus Vitali Guínzburg i l’anglo-nord-americà Anthony Leggett.
Encara que va viure l’últim quart de segle lluny de Rússia, i malgrat que en una entrevista a Ràdio Svoboda es va mostrar “orgullós” que el Nobel “sigui considerat per als Estats Units”, la notícia de la seva mort es va rebre ahir a Moscou com una pèrdua pròpia.
Aleksei Abrikóssov va néixer el 1928 en una família de metges. El seu pare, del mateix nom, era acadèmic i dirigia la càtedra d’anatomia patològica a la Universitat de Moscou. Va ser, a més a més, l’encarregat de fer el primer embalsamament del cos de Lenin, mort el 1924.
El futur premi Nobel va acabar la secundària amb 15 anys i dos anys després es va incorporar a l’exigent Institut d’Enginyeria de l’Energia. Abrikóssov havia decidit dedicar-se a la Física. El somni de tot científic en aquell camp era treballar amb el professor Landau, però calia fer un examen especial per superar uns mínims teòrics exigits. Abrikóssov ho va fer el 1947, amb 19 anys, cosa que significava que ja formava part de l’elit científica de l’URSS, amb un nivell de coneixements molt superior a físics teòrics ja reconeguts.
Va acabar la carrera universitària un any després, i el 1955, amb 27 anys, va rebre el títol de doctor en Ciències Fisicomatemàtiques. Va ser en aquells anys quan va fer els descobriments pels quals mig segle després rebria el Nobel de Física. “Durant els experiments, s’observava una sèrie de fenòmens inusuals als superconductors. Vaig intentar explicar aquests fenòmens partint de les teories que Guínzburg i Landau van escriure ja el 1950. Vaig aconseguir predir l’existència d’una categoria especial de superconductors, després anomenats de tipus 2. Llavors tothom dubtava que fos possible. Després vaig començar a treballar en la recerca d’aquests superconductors en el camp magnètic”, va explicar en una ocasió el diari Izvéstia .Coma resultat, va sorgir el que avui en superconductivitat es coneix com a vòrtexs d’Abrikóssov . Va publicar els seus estudis el 1957 a la revista Física teòrica i experimental.
En l’autobiografia que va escriure el 2003 per a l’Acadèmia sueca, Abrikóssov va apuntar que la seva relació amb Guínzburg i Landau no només es basava en la seva feina, “sinó en el fet que no rebem aquest premi a temps: sembla que la comissió ha decidit corregir aquesta situació”.
El 1991 Aleksei Abrikóssov va decidir acceptar una oferta de treball del Laboratori Nacional Argonne, dels EUA. “Vaig veure que l’economia de Rússia anava clarament cap avall. No tenia dubte que la primera víctima seria la ciència fonamental, que no aporta cap ingrés”, va dir després. També va influir en la decisió la situació política a l’URSS. “S’estava gestant una conspiració. Vaig entendre que si triomfava les fronteres tornarien a tancar-se, i ja seria tard”. Vuit anys després va rebre la ciutadania dels EUA.
En certa manera, va seguir els passos del seu oncle Dmitri Abrikóssov, un diplomàtic del tsar que va treballar a l’ambaixada russa al Japó fins al 1917. Després es va quedar a viure a l’estranger, al Japó i als EUA. Va morir el 1951, també a la ciutat californiana de Palo Alto.