La ràbia de l’èxit (aliè)
El món editorial té les seves jerarquies i la col·lecció Folio, filla de Gallimard, és l’equivalent a actuar a l’Olympia per un cantautor. Doncs bé: l’escriptora Milena Busquets acaba de sumar-se al catàleg de Folio amb el dorsal 6.291 i el llibre Ça aussi, ça passera. He dit llibre i no novel·la perquè, a causa de l’èxit, Busquets s’ha hagut de sotmetre a l’escrupolositat dels que reparteixen certificats d’autenticitat novel·lística. La indefinició, però, acaba sent més còmoda perquè ens retrotrau a la condició de petaner per un gos; tothom sap de què parlem quan parlem d’un llibre i al de Busquets se li ha concedit el privilegi d’un èxit que satisfà tant les expectatives dels qui el devoren com la pulsió primmirada dels que només aspiren a pronunciar a un dels nostres diagnòstics ancestrals: “No n’hi ha per a tant”. Això no impedirà que el llibre tingui vida pròpia. Ni que, passin o no passin les acusacions de pertànyer al gènere del costumisme pijo cadaquesenc, llueixi, com una medalla d’atzar, l’honor de pertinença a la Folio. I tampoc no impedirà que l’autora continuï practicant una perplexitat despistada i falsament frívola i, alhora, no perdi la capacitat d’indignar-se i d’enamorar-se aparatosament, sovint per les mateixes raons. Ni que cada setmana escrigui una columna invertebrada on afirma i protesta amb una llibertat tan temerària que recorda la de la Françoise Sagan cronista i que fuig de la tabarra del nou feminisme cosmopolita.
No la conec gaire però fa mesos que ens anem trobant pel barri. De breu conversa en breu conversa, em poso al dia de l’èxit del seu llibre, que l’obliga a viatjar, a patir insomnis en hotels de luxe, a preguntar-se per què carai li demanen tant que es descalci o que prengui una copa de vi blanc a les fotos, a respondre al vertigen de les mateixes preguntes sobre autoficció, sobre si està preparant un segon llibre (aquest és el segon, pallussos!) o a atendre l’emoció tremolosa dels lectors que han trobat en També això passarà el pretext per canviar de vida, de marit o de pentinat. Jo acostumo a trobar-me-la al matí i sempre fa cara d’haver caigut en una marmita de perplexitat i vivacitat i fa una cosa molt curiosa: respon a preguntes que encara no li he fet però que estava a punt de fer-li, com si, per anticipació paranormal, encertés una ruleta d’intuïcions. I mentre ens anem trobant i, en converses d’un minut, comentem anades i vingudes o parlem de com el seu fill es desfà del Barça per fer-se de l’Atlètic de Madrid i en acabat tornar a fer-se del Barça (és a dir: de la fragilitat arbitrària de la fidelitat i de la volàtil existència dels fills), fem veure que no sabem que, en aquell mateix moment, hi ha gent que digereix l’èxit de Busquets com una maledicció. Com la prova irrefutable que el talent està mal repartit i que, en comptes de publicar-los a ells a la col·lecció Folio, en comptes de comprar-los a ells els drets de les novel·les –aquestes sí– que encara no han escrit per fer-ne una pel·lícula moderadament argentina, s’entesten a premiar –¿què té ella que no tingui jo?– el talent de Milena Busquets.
Busquets s’ha hagut de sotmetre a l’escrupolositat dels que reparteixen certificats d’autenticitat