Carnalitat a la màquina
Ghost in the shell
Direcció: Rupert Sanders
Intèrprets: Scarlett Johansson, Takeshi Kitano, Juliette Binoche
Producció: EUA, 2017. 120 m. Drama futurista. Aquest film és un enigma en si mateix, un misteri que caldrà començar a desentrellar per algun lloc, potser per Scarlett Johansson, el seu gran trumfo, el punt més vistós.
Johansson aporta carnalitat a un relat metàl·lic. La seva veu meravellosa –en versió original– humanitza l’entrexocar de bits, i el seu cos, millorat, enaltit pels efectes especials, desmesurat per moments, porta el desig carnal a l’oceà de dades.
La màquina, a través d’ella i amb ella, arriba al seu esperit i aclareix en la mesura possible la críptica aventura. Amb Johansson tot sembla més real i més cert.
I un cop fet el cant de la protagonista, just i necessari, reparem en el contingut de ciència-ficció de la història. Pur gènere en tant que planteja dramàtiques qüestions encara sense resposta: fins on arribaran el cossos artificials? Què hi queda de la humanitat? Què és la humanitat, en realitat? Tan sols els nostres records?
Dirigida amb sentit i sensibilitat per Rupert Sanders, aquest Ghost in the shell de personatges reals perduts en un món imaginat es recrea amb una trama de persecucions i enganys, de trets i més trets, de violència japonesa, que és com dir humor groc però de debò, on les màquines ni sofreixen ni pateixen. Ni tampoc importa. Un relat crepuscular i plujós com Blade runner; apocalíptic i tràgic com Akira.
A diferència del primer Ghost in the shell animat, aquell èxit insuperable de Mamoru Oshii, pel que tenia de visionari, estrenat el ja llunyà 1995, el nou Ghost in the shell de Sanders explora evidències. La trama resulta (més) evident i clara. Tot té una raó i una conseqüència, un per què i un esclar; i això, aquí, en el món de les preguntes sense resposta, no se sap si és del tot bo.
El lliurament animat era més suggeridor que definitiu, més críptic que evident. Aquest Ghost in the shell, en canvi, és una equació resolta gairebé sense incògnita. Kitano hi posa la innegociable japonesitat i Juliette Binoche el toc europeu. L’estrella de la funció, però, juntament amb Johansson, són els efectes especials.