Els orígens del ‘Cant del Barça’

He anat observant que, per diversos motius, s’han anat deteriorant els fonaments de la gènesi del Cant del Barça, base d’una historia que per la importància de la mateixa entitat blaugrana necessitava una acurada reflexió i posar les coses clares.

Opinions posteriors són fora de la realitat. El pas del temps ha pogut crear estats d’opinió erronis per diversos motius, malentesos, qui sap si per interessos de qui sigui o, simplement, per desconeixement.

Intentarem fer bona memòria per posar les coses al seu lloc. La sobtada mort de l’amic Agustí Montal, veritable motor de tot plegat, m’apressa a enllestir aquest article.

Entre les diverses activitats que es varen dur a terme amb motiu de la celebració del 75è aniversari del Barça, la directiva que ell presidia aleshores va creure convenient la creació d’un nou himne. Posat al dia i que reflectís l’esperit de l’entitat, sempre compromesa amb els valors i característiques de la nostra societat. Un himne que fos al mateix temps degudament assimilable pel barcelonisme més plural. Es va creure necessari trobar un text que tingués un segell de qualitat suficient i que compartís l’esperit del Barça, partint de la base ideològica de l’entitat.

La frase gloriosa de “més que un club”, que Narcís de Carreras ens va transmetre i que, després, Agustí Montal va desenvolupar amb una actitud de compromís amb el país, era un punt de partida ple de conviccions, que demanava una imatge molt concreta i que havia de reflectir el text del nostre Cant del Barça.

Es va pensar que Josep Maria Espinàs i Jaume Picas, tots dos barcelonistes de soca-rel i molt integrats en el món de la nova cançó, podrien fer un tàndem que aportés el que era necessari.

Finalment, el text va sortir a la llum. Josep Maria Espinàs va ser més metòdic a l’hora de vestir la base del nostre himne. Jaume Picas va aportar-hi la frase “Blaugrana al vent, un crit valent…”. Un “Blaugrana al vent” que va voler amb la mateixa mètrica del “Bon cop de falç” d’Els segadors. El picar de mans seria la integració directa dels socis i seguidors.

Un cop acceptat el text per la directiva, es va convocar un concurs per a la composició de la música que coronés i inspirés un tarannà guanyador i lúdic.

S’hi van presentar un munt de partitures. El jurat, integrat per Oriol Martorell, Francesc Burrull i jo mateix, amb els dos autors de la lletra, havíem de fer lectura de cada una de les obres presentades. Un grup de membres de la junta directiva –entre ells Agustí Montal, Jordi Martí Llumà, Gonçal Lloveras, Armand Carabén, Jaume Rosell, Francesc Sanuy…– podien emetre les seves impressions, mentre Burrull i jo mateix tocàvem al piano l’obra que ens semblava més adient. Ens vàrem trobar en un atzucac, ja que no trobàvem una composició que acabés d’arrodonir el perfil desitjat, tot i reconèixer que hi havia obres de cert mèrit musical.

Entre totes les partitures, n’hi havia una que, fent alguna esmena, podia ser del tot plausible per al que nosaltres buscàvem. Era la partitura de Manuel Valls Gorina. Davant d’aquesta situació, Oriol Martorell va suggerir telefonar a Manuel Valls i fer-li la proposta que la seva partitura podia ser la guanyadora si acceptava que li fessin algunes esmenes. La resposta de Nani Valls, bon amic, va ser ben planera i confiada: “Feu el que vulgueu”. Després de tot això, el Cant del

Barça va quedar enllestit tal com el coneixem després de tants anys, i l’autoria és de Josep Maria Espinàs, Jaume Picas i Manuel Valls. Ningú més. Ni Oriol Martorell, ni Francesc Burrull ni jo mateix tenim cap dret de posar-nos medalles. La feina feta per nosaltres va ser un servei als colors de Barça. En quedar enllestit el Cant del

Barça amb les esmenes pertinents, vaig lliurar la partitura resultant a Joan Lluís Moraleda perquè fes l’arranjament per a una petita banda d’instruments de vent.

Un cop enregistrada la maqueta instrumental, la Coral Sant Jordi hi va posar les veus. No obstant això, en l’escolta definitiva per part dels assessors comercials del club es va valorar la qualitat coral, però consideraven que tal vegada el resultat era massa simfònic. Es trobava a faltar la guspira que connectés amb l’aficionat culer de base.

Va ser llavors quan el mateix Joan Lluís Moraleda va reclutar un grup de persones avesades al món de la publicitat, culers també de pedra picada i de la ceba, com Rudy Ventura, les Germanes Ros i d’altres, que varen tornar a enregistrar, amb ímpetu i entusiasme, el que avui sentim partit rere partit. L’aportació de la Coral Sant Jordi ha quedat com a referent de qualitat i es troba als discos de llavors.

Això és tot. Però no voldria acabar sense esmentar que la trompeta de Rudy Ventura, que durant tants anys ens va regalar les notes de La

Santa Espina en el vers que diu “som i serem gent catalana”, va emmudir per sempre més en prendre possessió de la presidència Josep Lluís Núñez i començar una nova etapa.

L’autoria és de Josep Maria Espinàs, Jaume Picas i Manuel Valls; ningú més