Enmig del crepuscle
El cap de setmana passat, la UE va fer 60 anys. Una edat que comença a ser, sinó provecta, sí avançada, perquè els projectes col·lectius també presenten arrugues i esquerdes. Que es manifesten en forma de Brexit, populismes, crisi de refugiats, auge de l’autoritarisme a l’Est, creixent presència russa i desencís d’àmplies majories. Per això, la celebració té un cert aire crepuscular. Recorda les fotos familiars que, vistes uns anys després, amunteguen amargs records en evidenciar tots aquells que ja ens han abandonat. En aquest aniversari ressonen de nou les veus d’Alemanya i França. Reclamen un altre impuls per a la UE, de naturalesa diferent de l’extensió a l’Est. Una insòlita ampliació, esperonada tant pel desig britànic de transformar la UE en un gran mercat comú, com pel dels EUA d’engrandir les fronteres de l’OTAN fins al cor rus. Fracassada aquesta opció, es pot rellançar el projecte?
Fa unes setmanes, comentàvem que una UE a diverses velocitats era la que, per possible, semblava més raonable. Aquesta és avui l’aposta de l’eix franco-alemany, amb el suport del poderós ministre d’Hisenda germànic, i reconegut federalista, Wolfgang Schäuble. Encara que reconeix el seu desencant, perquè continua desitjant una Europa federal, un acord de menor substància li sembla preferible a l’estancament actual.
Però mireu-ho des d’un altre punt de vista. Les eleccions alemanyes, les guanyi Merkel o Schultz, se saldaran amb un canceller proeuropeu. A França, la situació és una mica més complexa: el proeuropeista Macron faria bon tàndem tant amb Merkel com amb Schultz; però si guanyés Fillon, Alemanya també acabaria aconseguint un acomodament amb ell: els gaullistes sempre han estat allà. Tornarem, doncs, al passat: l’eix Berlín-París reprèn el comandament; Brussel·les perd.
Es tracta d’un potent eix perquè, encara que els interessos disten de ser els mateixos, sempre ha trobat acords beneficiosos per a tots dos. El penúltim va ser la creació de l’euro. Com David Marsh mostra a The Euro, the politics of the new global currency, al desig francès de reduir el poder del marc, Alemanya va contraposar la reunificació. Una cosa semblant ha succeït amb la unió bancària. Alemanya pugnava per desposseir de poder els bancs centrals del sud, mentre que França desitjava un fons permanent de rescat. Resultat: una unió bancària que ningú no hagués esperat. Si guanyem la nova aposta francogermànica, potser els nostres nets puguin celebrar un nou aniversari d’aquí 60 anys més. I què voleu que us digui, amb el sol fet de no haver vist més sang als camps de batalla europeus n’hi hauria d’haver prou. Des d’aquest essencial aspecte, el projecte no té res de crepuscular. I l’aniversari és, simplement, un aniversari feliç.
Amb 60 anys, la UE torna al passat: perd Brussel·les, guanya l’eix Berlín-París