La portaveu més mentidera del món
kellyanne conway
A banda de Donald Trump, ningú no ha entès millor la font de poder del populisme que la seva portaveu Kellyanne Conway.
L’estrella del trumpisme sap que per manar has d’ocupar sempre el centre de l’escenari. No importa que per continuar-hi arribis al ridícul, l’absurd o la falsedat, perquè, mentre et segueixin mirant, és que estàs manant.
Kellyanne Conway domina a la perfecció aquest principi des que va ser Miss Princess Blueberry New Jersey al seu Camden natal, q va patir la taxa més alta de litat dels EUA el 2012, un le de l’empobriment sse mitjana blanca que l’ha portat a la Casa Blanca. Kellyanne coneix la seva gent, per això la seva popularitat continua creixent, malgrat que ha mentit tant que la CNN o l’MSBNC han arribat a vetar-li la presència als seus debats per la falta de crèdit.
Per a altres comunicadors, aquest veto seria una humiliació, però Conway ha sabut transformar-lo en una oportunitat perquè es parli més d’ella i que els qui la vetin perdin punts d’audiència. I la CNN ha acabat per readmetre-la.
Els fets tornen a corroborar el princi ’ a convertit en la primera dona geix –i guanya– una cam nya a la
ència.
Molt abans ja havia sabut llaurar-se una carrera política enlluernadora des de la llar humil que compartia amb la seva mare, l’àvia i dues ties després que el seu pare camioner les va abandonar.
Allà va descobrir que la gent humil dels estats Units no té per què ser d’esquerres, sinó que sovint –i en especial quan les coses els hi van malament– és tot el contrari; i que l’única virtut que supera tots els errors és la persistència.
Treballant i estudiant es va llicenciar en Dret i va aconseguir accedir al club exclusiu, fins aleshores reservat a mascles alfa, dels enquestadors polítics republicans.
De seguida va descobrir que tenia el do de dir el que la gent volia escoltar i va fundar la seva pròpia empresa especialitzada en audiències femenines, on va aprendre a vendre tota mena d’idees reaccionàries. I es va anar convertint així en estrella emergent del conservadorisme americà, perquè fins i tot els seus crítics reconeixen que si arribes a conèixer Conway en persona, és difícil que et caigui malament.
Per això es fa seves una vegada i una altra les audiències amb la seva fragilitat de mosquit glamurós. Perquè, encara que el seu públic ja descompta que menteix en política –com tothom–, en el terreny personal resulta d’una franquesa desarmant. Fa poc explicava davant els periodistes, per exemple, que troba molt atractiu en Joe, del seu servei secret, “que seria amb qui tindria alguna cosa si tingués alguna cosa amb algú del servei secret”.
Per això, quan la seva foto de genolls sobre un sofà per fer-li una foto al president va fer la volta al món, i un senador va dir que Conway en aquella postura li “resultava familiar”, el feminisme no va saber si defensar-la o condemnar-la.
I és que abans havia estat ella la que va disculpar Trump el dia en què va esclatar l’escàndol per la seva frase: “Les ties s’han d’agafar pel cony i si ets una estrella, et deixen”.
Aquell dia es va guanyar definitivament la confiança de Trump quan li va aconsellar que cancel·lés totes les entrevistes programades i anés a reunir-se amb els seus seguidors al carrer. D’aquesta manera, les teles només van aconseguir imatges favorables del candidat envoltat de somriures i aplaudiments.
Avui l’assessora té tanta popularitat que ha deixat de ser comparsa del president que li diu “my Kellyanne”, per convertir-se en objecte de totes les imitacions, mirades i xiuxiuejos de Washington deixant en un indiscret segon pla la primera dama.
Això és precisament el que més respecta el president d’ella, la seva capacitat d’ocupar l’espai públic i la seva procedència d’una d’aquelles llars d’americans blancs perdedors que els han convertit a ells en guanyadors.
En aquesta caòtica presidència, Conway és la incondicional que comparteix l’hamburguesa amb el president al despatx mentre s’acaba el món al voltant; torna a mentir per ell les vegades que faci falta i li aconsella com pot connectar amb la seva gent a la televisió, que és l’únic que importa de cara a les pròximes legislatives.
Units per l’ambició, l’exmiss i l’exconcursant de televisió porqueria saben que triomfar consisteix a no donar-se mai ni per vençut ni per desmentit. Perquè si aconsegueixen que no els deixin de mirar en cap moment i repeteixen la seva mentida amb prou convicció, és el públic qui acaba dubtant de les seves pròpies veritats.