Divorci a l’europea

Carles Casajuana analitza les conseqüències del Brexit: “Negociar un acord que implica pèrdues sempre és difícil, i amb la sortida del Regne Unit de la Unió Europea hi perdrem tots, ells i nosaltres. Com és lògic, cada país tractarà de limitar la seva part del cost de la separació. Això implicarà carregarho als altres, en particular al Regne Unit, que és el responsable de la trencadissa i que estarà en pitjors condicions per defensar-se”.

Fins dimecres, el Regne Unit encara podia fer marxa enrere. Ara ja no és possible. El divorci està en marxa i la negociació serà endimoniada. Negociar un acord que implica pèrdues sempre és difícil, i amb la sortida del Regne Unit de la Unió Europea hi perdrem tots, ells i nosaltres. Com és lògic, cada país tractarà de limitar la seva part del cost de la separació. Això implicarà carregar-ho als altres, en particular al Regne Unit, que és el responsable de la trencadissa i que estarà en pitjors condicions per defensar-se. Com diuen els francesos: “L’absent a toujours tort” (l’absent no té mai raó).

A més, els polítics britànics partidaris de la sortida de la Unió van prometre la lluna en un cove i ara no ho podran complir, i això envilirà el clima de les negociacions. Primer van dir que el Regne Unit podria seguir en el mercat únic sense haver d’acceptar la lliure circulació de treballadors. Ara ja han admès que això no és possible, però continuen aspirant de forma poc realista a un vestit a mida que serà molt difícil de confeccionar.

Volen limitar la llibertat de circulació de treballadors però conservar el lliure accés al mercat europeu per a sectors clau com l’automobilístic o el farmacèutic, sense aranzels i sense sotmetre’s a la jurisdicció del Tribunal Europeu de Justícia. A més, volen que la City continuï sent la capital financera d’Europa.

Aquesta postura està a anys llum de la dels altres membres de la Unió, que consideren que les quatre llibertats –de circulació de persones, de béns, de capitals i de serveis– són inseparables, de manera que si el Regne Unit vol lliure accés per als seus productes i per a les seves entitats financeres haurà de permetre el lliure accés dels treballadors de la UE i sotmetre’s al Tribunal Europeu de Justícia.

A més, hi ha un desacord bàsic sobre el procediment. El Regne Unit vol negociar alhora les condicions de la separació i la relació futura. En canvi, Brussel·les vol arribar primer a un acord sobre la sortida i sobre el que el Regne Unit deu a la Unió per pensions de funcionaris, projectes en marxa, etcètera –una suma gens menyspreable–, i després negociar la relació futura.

Per acabar-ho d’adobar, el termini de dos anys previst en el tractat és molt minso, sobretot tenint en compte que l’acord exigirà la ratificació per part de tots els estats membres.

Sobre el paper, el pes econòmic del Regne Unit i la intensitat de les relacions amb la resta de la Unió justifiquen que tots fem un esforç per arribar a un acord que, sense ser plenament satisfactori per a ningú, representi el mal menor per a tothom. Molt bé. Però cada Estat membre voldrà posar condicions que li siguin favorables i fer un vestit a mida de tots és impossible.

En el cas espanyol, els motius per evitar un xoc frontal són obvis. Les exportacions al Regne Unit superen les dirigides al conjunt d’Amèrica Llatina o d’Àsia. Cada any ens visiten prop de quinze milions de turistes britànics. Es calcula que vuit-cents mil britànics viuen a Espanya o passen aquí almenys la meitat de l’any. Hi ha al voltant de dos-cents mil espanyols que viuen al Regne Unit. Amb aquestes xifres, l’interès d’Espanya a mantenir una relació estreta amb el Regne Unit no admet cap dubte.

Per una raó o una altra, a molts països europeus els passa el mateix. El Regne Unit no és només un país clau per a l’economia de la Unió, sinó també per a la presència d’Europa al món i per a la defensa europea. No seria lògic deixar-se portar per l’orgull ferit, ni pel desig de castigar els britànics per haver votat a favor d’abandonar la Unió. Prou s’han castigat ells expulsant-se de la Unió i, pel camí que van, del mercat únic. Tampoc no seria gaire intel·ligent negociar amb la voluntat de dissuadir els altres estats membres de seguir l’exemple britànic, perquè això equivaldria a reconèixer que ser membre del club europeu no és positiu en si mateix.

La sortida del Regne Unit és un mal negoci, es miri com es miri. Ho és per als britànics i també per als altres membres de la Unió. Serà molt difícil de negociar i de gestionar. Posarà en perill milions de llocs de treball. Consumirà molta energia política a banda i banda del canal i farà córrer rius de tinta. Caldrà armar-se de paciència, no fer cas de les sortides de to dels uns i els altres i no perdre mai de vista que, passi el que passi, la Unió Europea haurà de seguir mantenint una bona relació amb Londres, perquè en cas contrari encara hi perdrem més tots.

Ara: per a la Unió Europea el primer objectiu en aquestes negociacions no pot ser mantenir les millors relacions possibles amb Londres. El primer objectiu ha de ser preservar la cohesió de la Unió. I si aquesta cohesió exigeix sacrificar les relacions amb el Regne Unit, no hi haurà més remei que acceptar-ho, per més greu que ens sàpiga.

Serà molt complicat.

El primer objectiu ha de ser preservar la cohesió de la UE, encara que exigeixi sacrificar les relacions amb el Regne Unit