Que quaranta-quatre anys no són res...
La portada d’un diari és com una instantània, la foto fixa d’un moment històric. Si algun dia els diaris de paper acaben desapareixent com proclamen els més malastrucs, caldrà veure com se les enginyen els historiadors per dilucidar, bussejant en l’incessant tràfec dels milions de bits que circulen cada dia per internet –amb informació veraç, errors grollers i descarades mentides–, la cristal·lització d’un determinat estat d’opinió. Una portada és el reflex d’un instant, una condensació de la realitat. I, com a tal, pot mostrar amb inusitada cruesa la fugacitat del temps, la mutabilitat dels homes i de les coses. Igual com desconcertants coincidències.
“Europe, here we come!” (Europa, ja som aquí!), titulava amb entusiasme a sis columnes, l’1 de gener del 1973, el diari britànic Daily Mail per celebrar l’ingrés del Regne Unit en la llavors Comunitat Econòmica Europea (CEE). “Durant deu anys el Mail ha fet campanya per aquest dia. No hem flaquejat en la nostra convicció que el millor i més brillant futur de la Gran Bretanya és amb Europa”, reblava el rotatiu a la primera plana. Quarantaquatre anys, dos mesos i vinti-nou dies després, el mateix Daily Mail reproduïa dimecres a la portada la imatge de la primera ministra Theresa May firmant la carta en què comunicava formalment a Brussel·les la decisió britànica d’abandonar la Unió Europea sota el títol “Freedom!” (Llibertat!). Quatre dècades després, el seu fervor europeista s’ha esfumat, volatilitzat...
Però la portada del 1973 del tabloide londinenc guardava també una altra notícia cridanera, una coincidència inesperada: la detenció d’un dirigent de l’IRA (Exèrcit Republicà Irlandès), Martin McGuinness, arrestat en les proximitats d’un cotxe atapeït d’explosius i municions. McGuinness, que tenia en aquell moment 23 anys i era un dels dirigents de l’organització a Derry, s’acabaria convertint amb el temps en el número dos del Sinn Féin i en un dels artífexs dels acords de pau del Divendres Sant, que el 1998 van posar fi a la guerra civil a l’Ulster. Una malaltia genètica degenerativa li va apagar la vida el 9 de gener passat, sense temps per veure Theresa May firmant la desconnexió de la UE però prou per assumir la inevitabilitat del Brexit. Avui, la decisió britànica d’abandonar Europa –i de restablir, en conseqüència, les fronteres entre Irlanda i l’Ulster– podria acabar tirant per terra el procés de pacificació i propiciar potser l’abandonament d’Irlanda del Nord del Regne Unit... Al capdavall, i a diferència del que passa amb Escòcia, l’Ulster no necessitaria demanar permís a Londres per celebrar un referèndum de reunificació de l’illa: els acords de Divendres Sant ho preveuen directament si una majoria a les dues Irlandes així ho desitja.
Quaranta-quatre anys són mitja vida per a una persona, però un sospir en la història. I una eternitat en política... Suficients perquè arguments i proclames canviïn del dret i del revés diverses vegades sense que en general ningú es posi vermell. Rectificar és de savis, diu l’adagi, no fer-ho –en funció dels variables vents polítics– sembla ser de necis, almenys des d’una determinada manera d’entendre la política (que és la que tenen en comú David Cameron i Theresa May). En el discurs fundacional del Brexit pronunciat el 17 de gener a Lancaster House, la primera ministra britànica va prometre un “futur brillant” per al Regne Unit fora de la Unió Europea. Si fa o no fa el mateix que va fer una tal Margaret Thatcher el 16 d’abril del 1975 per defensar, al contrari, el vot a favor de la permanència en el referèndum convocat pel govern de llavors, en mans dels laboristes.
“No és una sorpresa que, com a líder del Partit Conservador, vulgui donar el meu total suport a aquesta campanya (pel sí), ja que el Partit Conservador ha perseguit la visió europea gairebé tant de temps com ha existit com partit”, va declarar d’entrada Thatcher, qui va al·ludir com a precedents a Disraeli, Winston Churchill –que va defensar uns Estats Units d’Europa i en plena guerra va oferir a França una federació–, Harold Macmillan i Edward Heath. “Durant centenars d’anys els pobles de la Gran Bretanya han escrit la història. Volem que les futures generacions continuïn escrivint la història o que simplement la llegeixin?”, es va preguntar la futura Dama de Ferro, qui no va expressar cap dubte sobre el que s’havia de fer: romandre a Europa per influir en les seves decisions. Escoltant May semblaria que no només fos d’un altre de partit, sinó d’una altra galàxia...
És ben cert que Thatcher, des de Downing Street, viraria després cap a un euroescepticisme actiu i faria xantatge constantment a la UE –al crit de “Give my money back!” (Torneu-me els meus diners!)–, però això no fa sinó confirmar la volatilitat de les conviccions europees dels tories. Potser no passaran gaires anys, quan els efectes perniciosos del Brexit caiguin sobre les espatlles dels que tan alegrement l’han votat, quan els britànics vegin que les velles glòries imperials no tornaran mai i que el seu “gran país” és en realitat un “país petit”, que els tornarem a veure trucant a la porta. Al capdavall, les majories també són canviants. I fràgils. Com subratllaven unes compungides joves britàniques europeistes en una pancarta després del triomf del Brexit, el 51,9% dels que van votar per anarse’n d’Europa –amb una participació del 72,2%– només representaven el 37% dels electors. “I el 37% no és una majoria”.
Fa quatre dècades, Margaret Thatcher defensava vigorosament la permanència a Europa