Europa pren partit
No corren bons temps per a la independència. Alguna cosa deu estar fallant en els missatges o les formes dels secessionistes catalans, perquè ha canviat el signe del seu seguiment. L’anterior baròmetre del CEO donava una diferència de dues dècimes de punt a favor dels partidaris de continuar a Espanya. Era un empat tècnic, però la desconnexió mostrava una tendència ascendent, fins i tot molt ascendent, des de fa uns quants anys. Ara està canviant. Una enquesta no és més que una enquesta, però quatre punts de diferència a favor de la unitat ja és una distància apreciable que ha de fer reflexionar els promotors del full de ruta. Ni les accions judicials ni la resposta política des de Catalunya no sembla que actuïn a favor seu.
Paral·lelament, la Unió Europea ha començat a prendre partit. Encara que Angela Merkel, cancellera alemanya, i Donald Tusk, president del Consell Europeu, no han citat expressament ni Catalunya ni Espanya, han incorporat als seus discursos el seu rebuig dels nacionalismes. “No s’ha de tocar el principi d’unitat nacional”, va dir la senyora Merkel, com si complís un encàrrec de Mariano Rajoy, con quien tanto quiere, com deia el poeta. Merkel té raons internes per oposar-se als nacionalismes, com va demostrar la sol·licitud de referèndum d’autodeterminació de l’estat de Baviera, rebutjada pel Tribunal Constitucional alemany.
Però hi ha alguna cosa més: hi ha por que una expansió dels nacionalismes contribueixi a un deteriorament encara més gran de la Unió Europea, ja molt castigada pel Brexit. Hi ha por que els moviments separatistes, si triomfen, debilitin els estats actuals. L’Europa que ells governen és una Europa d’estats, no dels pobles ni de les regions. Hi ha por que, si se separin aquests estats per impulsos identitaris, aquests impulsos facin perdre voluntat unitària en un moment que cal consolidar-la per la ferida del Regne Unit. I hi ha por, per tant, que unes noves fronteres acabin desintegrant la Unió. No importa que els secessionistes proclamin la seva vocació europea. Importa que no es destrueixi l’Europa dels actuals estats.
I a aquesta línia de fermesa per imposar o salvar el principi d’unitat territorial s’hi afegeix un fenomen nou: el corrent d’opinió, majoritari en les classes dominants, que identifica nacionalisme i populisme. Es posen en condicions d’igualtat i cada vegada se sent més aquesta identificació a Espanya i en altres països d’Europa. No hi ha constància que aquests missatges hagin calat en la societat, però és un instrument dialèctic de certa eficàcia. Quan es diu que els nacionalismes i els populismes són els grans enemics de la Unió, i ja es repeteix cada dia, s’està intentant assenyalar quins són els adversaris contra els quals cal lluitar. Tindrà efectes sobre l’independentisme català? No en els seus líders polítics, que volen ser part de l’Europa política i neguen qualsevol semblança amb els populistes. Però sí en els qui haurien de reconèixer el nou Estat català. Si més no, l’Alemanya de Merkel no ho reconeixerà.