Cop d’Estat
Des que el chavisme va arribar al poder no hi ha hagut fre a la imaginació. Tota aberració sembla possible en un país que viu en el límit permanent del cop d’Estat, però no contra el Govern, sinó del Govern contra la democràcia. Els atropellaments contra les llibertats dels veneçolans se succeeixen mentre les presons s’omplen de presos polítics i el nombre de morts en les manifestacions engrosseix l’èpica de l’oposició. Es tanquen mitjans de comunicació, es prohibeixen partits, es pressiona i amenaça els empresaris i, mentre creix la verborrea populista, les cues per aconseguir menjar, aigua i bombones de gas ocupen la major part del temps. A més, els talls de llum, permanents a l’interior, ja han arribat a Caracas, i si hi ha malalts a casa l’odissea per aconseguir algunes medecines bàsiques s’ha convertit en una aven-tura tràgica. Només es troben al mercat negre i els preus, en relació amb els salaris mínims, són impagables. Veneçuela sagna per els costats, i el règim no només es manté inflexible sinó que accelera la seva tirànica transformació.
Una transformació que, amb la decisió del Tribunal Suprem d’inhabilitar
Veneçuela consolida el seu autocop, definitivament convertida en la Turquia de Llatinoamèrica
l’Assemblea Nacional i desposseir-la de totes les seves competències, ha arribat al paroxisme. Segons el règim chavista, el Parlament veneçolà, dominat per l’oposició, està “en situació de desacatament i d’invalidesa” i per aquest peregrí motiu, segons la sentència 156, la Sala Constitucional del TSJ es converteix en Parlament per “garantir l’Estat de dret”. De cop, el chavisme ha destruït el poder legislatiu, ha arrabassat la immunitat parlamentària als diputats (ara més vulnerables a la repressió política que ja patien, amb l’antecedent proper de l’empresonament del diputat Gilber Caro) i ha concedit atribucions especials al president Maduro en matèria penal, militar, econòmica, civil i política. I tot això després de prohibir el referèndum que demanava de revocar-lo i de paralitzar les eleccions a les governacions i a les alcaldies, amb una frase de Maduro per a la història: “La prioritat no és fer eleccions, sinó recuperar l’economia”.
Com si la gestió de l’economia, en democràcia, no depengués de qui guanya a les urnes. Amb aquest darrer i delirant acte despòtic, Veneçuela consolida el seu procés de desmantellament de la democràcia, definitivament convertida en la Turquia de Llatinoamèrica.
En aquest punt, la qüestió és saber què passarà a l’exterior, i si bé la reacció dels Estats Units i dels països de l’OEA podria ser contundent, també és cert que el règim s’apuntala en els seus acords amb la Xina i Rússia, més enllà dels seus coqueteigs històrics amb l’Iran. És possible, per tant, que no li preocupi l’aïllacionisme cap al qual s’aboca, cosa que deixa els veneçolans al llindar d’una situació tremenda i preocupant.
El chavisme s’ha tret la màscara i ha confirmat el que ja sabíem: darrere d’ella hi havia el feixisme.