Viatge sentimental
Pocs dies després de la contundent victòria del PSOE del 1982, el Miguel va entrar a l’estudi de Ràdio Barcelona lluint la bandera d’Espanya a la corretja del rellotge. Estava de moda exhibir al voltant del canell petites xapes al·legòriques de múltiples causes. El vaig visualitzar mentre posava en marxa el control tècnic per començar el programa que vam compartir durant alguns anys. Al preguntar-li per aquella ostentació d’espanyolitat, ell, socialista militant i proselitista, em va deixar anar que ja era hora de reivindicar un símbol de tots. La reclamació era tan lògica com extemporània a ulls dels qui vèiem superada la nostra joventut per una sobredosi d’idees acabades d’incorporar que el temps va demostrar mal compreses. Tan forta era aquella aposta pels fidels del tàndem Felipe González-Alfonso Guerra que les seves conseqüències les continuem escoltant després a l’hora de retallar estatuts i parlar de la unitat d’Espanya.
Una cosa semblant va succeir quan es va publicar l’àlbum Blowin’ away de Joan Baez. La veu compromesa amb la protesta social i pacífica dels Estats Units apareixia a la portada enfundada en una granota com d’astronauta però amb casc i ulleres de pilot primerenc de la història de l’aviació. A la màniga esquerra, un adhesiu amb la bandera del seu país, que per als anticapitalistes del moment va suposar una bufetada considerable. El contraatac, ferotge. I davant l’acusació d’haver-se venut al sistema, la constatació que aquest ho acaba integrant tot.
Aquí tenim Podem lamentant que una de les causes de la seva recent pugna interna publicada s’ha degut a un excés de transparència. Per això, després de Vistalegre 2, han imposat un lògic fer pinya i una menor transmissió de les seves decisions. En aquell disc en qüestió, Baez versionava Cry me a river, un estàndard que abans havien interpretat Ella Fitzgerald o Ray Charles i que després farien Barbra Streisand o Justin Timberlake, perquè els clàssics ho són per això i hi són perquè els puguin adaptar els qui vulguin.
Això és el que ha anat fent Bob Dylan els últims anys. Com si es tractés d’un joc, la veu de la consciència ianqui ha reivindicat Frank Sinatra comparant-lo amb “la muntanya que tot cantant ha d’escalar encara que es quedi a mig camí”. I ara ho rebla amb un triple àlbum d’estudi aparegut ahir en el qual dona curs al bagatge de la seva infantesa. A cavall d’una gran banda entona trenta composicions contra les quals suposadament s’havia revelat als anys seixanta mentre es convertia en la veu de la contracultura que denunciava una cosa melindrosa titulada Strangers in the night.
Escoltant-lo, un pot buscar arguments de tota mena i els hereus de la revolució pendent, justificacions malèvoles. Als seus predecessors els semblarà, simplement, Sentimental journey. Una de les cançons.
Els clàssics hi són perquè els pugui adaptar qui vulgui, i per això ho són