Un calvinista sincer?

Cabell arrissat, cutis pàl·lid i mirada incerta. Somriure només insinuat, posat circumspecte i algun quilo de més. Vestit d’un blau inusual, ulleres de muntura lleugera i corbata amb voluntat de lligar. Tarannà contingut. Tot li confereix un aire de funcionari subaltern, venedor aplicat o empleat voluntariós. Però no, ell és molt més que això. Ell és Jeroen René Victor Anton Dijsselbloem, polític socialdemòcrata, ministre holandès de Finances –avui en funcions, després de la recent derrota aclaparadora del Partit Laborista en què milita– i president de l’Eurogrup gràcies al suport decisiu d’Alemanya. Fill de pares mestres i catòlic de formació. Economista, ha tingut problemes sobre l’exactitud del seu currículum. No és conegut per la brillantor de la seva trajectòria, sinó per la duresa amb què ha exercit la presidència de l’Eurogrup. La seva notorietat ha esclatat fa poc gràcies a unes declaracions seves al Frankfurter Allgemeine Zeitung.

En efecte, sentint-se segur en territori amic –un diari alemany– i en prova potser de gratitud i vassallatge a qui tant deu, Dijsselbloem va afirmar que els països del sud no poden gastar-se els diners en “vi i dones” i després “demanar ajuda”. I es va defensar després davant les crítiques argumentant que, “com a socialdemòcrata, considero la solidaritat extremadament important, però qui l’exigeix també té obligacions: no puc gastar-me tots els diners en licor i dones i a continuació demanar ajuda”. Després de les dures crítiques que el seu desfogament ha provocat, no s’ha retractat el mínim. Sens dubte, perquè creu en el que diu. I atribueix els termes de la seva declaració a “la sinceritat holandesa pròpia de la cultura calvinista”. Amb idèntica sinceritat li ha respost el primer ministre portuguès, António Costa, en dir que declaracions com les de Dijsselbloem demostren que el perill populista procedeix també de “gent vestida amb pells de xai que fan discursos racistes, xenòfobs i sexistes”.

És curiós que aquesta diferència entre el nord i el sud la vegin alguns fins i tot en els àmbits més impensables. Així, llegint fa uns dies un paper sobre marxes militars alemanyes, el seu autor distingia entre les del nord, d’origen prussià, més severes i marcials, i les del sud, més melòdiques i festives. Citava, entre les prussianes, Der Hohenfriedberger, deguda a Frederic el Gran (que pren el seu nom del lloc en què els prussians van derrotar austríacs i saxons el 1745) i Preussens Gloria (que Pifke va compondre el 1871 per commemorar la victòria sobre França). I destacava entre les marxes del sud Alte Kamaraden, composta per Carl Teike a Ulm, al costat del Danubi, el 1889 (la més coneguda de les marxes alemanyes), i Hoch Heidecksburg, de Rudolf Herzer, datada el 1912. És cert que les marxes prussianes, adustes i sincopades, tenen una sonoritat que impressiona i gairebé angoixa, mentre que les meridionals són més alegres i jocundes. Això potser no és estrany, perquè els germànics del sud es refereixen als del nord precisament amb el mot piefke, paraula que designa una persona arrogant, avara i que es creu superior; mentre que els del nord s’imaginen sempre els del sud ballant al compàs de Vi, dones i música, el vals que Johann Strauss –fill– va compondre per al carnaval del 1869. Com es veu, això del nord i el sud és molt relatiu. A tot arreu hi ha sempre un sud. Tret, tal vegada, d’en el cap d’algun calvinista sincer. Encara que pot ser que, en certs casos, el que s’amagui sota la pell d’algun calvinista sincer sigui un pobre home amb alguna assignatura pendent.

Aquesta penosa anècdota mereixeria ser desdenyada del tot per la seva roïndat, si no resultés reveladora d’un dels problemes més greus que impedeixen la consolidació de la Unió Europea: la dialèctica nord-sud, artificialment alimentada en un intent clar d’assegurar als països del nord una absoluta hegemonia sense cap contrapès, basant-se en una pretesa superioritat ètica. Es parla molt, en els dies que corren, del cop duríssim que per al procés de construcció europea suposa el Brexit, és a dir, la sortida del Regne Unit de la Unió Europea; però aquest greu incident és menys negatiu que la falta d’aquella mínima cohesió precisa per fonamentar una comunitat, sigui aquesta de la classe que sigui. Una cohesió incompatible amb mentalitats com la que l’exabrupte de Dijsselbloem delata.

És cert que la construcció de la Unió Europea és el projecte polític més ambiciós i exitós del segle XX, però això no pot ocultar que avui està embarrancat. Una situació de la qual serà impossible sortir si no s’aconsegueix suscitar en els seus membres aquella affectio societatis que els romans consideraven imprescindible per a qualsevol forma d’associació. Com pot sorgir aquesta affectio? Només sorgirà quan els diferents pobles europeus, tant els del nord com els del sud, arribin a la conclusió –després d’una dura etapa d’estancament i fracàs– que els inconvenients derivats de la unió són inferiors als que provoca la seva falta.

La cohesió nord-sud europea és incompatible amb mentalitats com la de Jeroen Dijsselbloem