REFORMA HORÀRIA De la revolució a la prudència
El document de bases per a un pacte nacional eludeix les mesures concretes i dates en nom d l consens amb tots els sectors
De moment, i sembla que aquest moment no serà curt, els informatius de la televisió pública es continuaran emetent a les 21 hores; els comerços mantindran el seu horari habitual, i la jornada de treball, tret que l’empresa aposti individualment per una altra filosofia, continuarà escampada al llarg del dia. La reforma horària, una iniciativa d’embrió ciutadà i transversal, que ha treballat durant quatre anys per promoure una revolució social basada a alliberar el temps enredat en la llarga jornada laboral i tornar-lo per a altres projectes vitals, va concloure ahir el seu periple amb la presentació de les bases per a un pacte nacional. No és la revolució, sens dubte, però aquesta iniciativa, convertida en òrgan del Govern des del 2015, ha baixat a l’arena perquè el debat arreli, converteixi en política institucional i comenci a tenir una mica de pressupost per poder desenvoluparse.
L’anàlisi del “minut i resultat” té així llums i frens. El document que ahir va presentar la consellera de Presidència, Neus Munté, al Palau de la Generalitat és el resultat d’una llarga negociació amb tots els actors socials –teixit productiu, comerç, educació, lleure, cultura, esports, mobilitat, administració– que reflecteix en moltes ocasions les reticències lògiques a posar en marxa aquesta europeïtzació horària quan hi ha diners en joc i una cultura del temps fortament arrelada. És a dir, el sector del comerç no s’aventurarà a tancar a les 19.30 hores sense saber abans si han canviat els hàbits de la ciutadania; els locals nocturns no volen abaixar la persiana si hi ha gent a la porta, mentre que el teixit productiu aposta per la digestió lenta a través de la negociació de la reforma horària als convenis col·lectius i els centres educatius volen mantenir la seva autonomia per dissenyar els seus horaris.
Les bases per al pacte nacional són per tant un document consensuat basat en la voluntat de cada sector i no en la definició o imposició de mesures concretes. En termes generals les propostes comunes es basen a introduir els dinars en horaris saludables –que seria la traducció de les mesures inicials de dinar entre les 12 i les 14 hores però sense tanta concreció–; l’aposta general per compactar la jornada escurçant la pausa del migdia; una declaració d’intencions d’avançar alguns horaris (per exemple, el de les activitats extraescolars o el de l’oferta formativa de màsters i postgraus), i fer campanyes, com seria en el cas del comerç,
ELS ÀMBITS DE TREBALL Comerç, Cultura o Educació demanen estudis que mesurin més a fons l’impacte
ELS TERMINIS
Del moment zero previst per al 2018 es passa a un Objectiu 2020 flexible
per conscienciar la ciutadania de canviar els seus hàbits de compra.
Tots els sectors, i així es recull en les bases per al pacte, sol·liciten estudis que mesurin l’impacte que pot suposar dur a terme la reforma horària, demanen més dades i anar al detall, cosa que indica que la possibilitat de dur a terme aquests canvis necessita encara una digestió i un debat més llarg.
És per això que hi ha modificacions significatives respecte a les propostes inicials del grup impulsor, molt més ambiciós en les seves intencions. Si durant anys s’ha parlat sobre la necessitat que aquest canvi estructural es posi en marxa en un moment zero –que estava previst per al setembre del 2018–, ara el document de propostes del consell assessor (CARH) indica que aquest moment zero es pot combinar amb un procés tipus Objectiu 2020, un marge de temps més ampli perquè els diferents sectors es puguin anar incorporant gradualment.
El consell assessor, en un document adjunt, demana al Govern que les mesures per facilitar aquesta adaptació vagin acompanyades de dotació pressupostària, que el pacte nacional que s’hauria de rubricar al juliol tingui un calendari i no se centri només en mesures de sensibilització, que hi hagi mesures per combatre les actituds reactives als diferents sectors i, entre altres qüestions, que es concreti en la negociació col·lectiva.
Aquest és un dels aspectes fonamentals, ja que el teixit productiu –i per tant l’empresa privada– és el motor imprescindible perquè la reforma horària sigui viable. Sense modificacions en la cultura laboral, en aquesta llarga jornada determinada per la pausa del migdia i en una de cultural del presencialisme, no s’arrossegaran els canvis necessaris cap a la resta de sectors, cap a la possibilitat de conciliar amb un altre tipus de vida. Cap a l’europeïtzació horària.
La proposició de llei que s’ha debatut durant mesos al Parlament no s’esmenta en cap moment, i aquest és un indicador –tal com va informar aquest diari– que el Govern hi ha posat fre. La norma que s’estava debatent entrava en concrecions horàries (per exemple, recomanacions sobre els horaris comercials, prime time televisiu, llocs de lleure o canvis en els instituts amb jornada compactada) i precisament per això va ser vista amb recel per alguns sectors. De fet, la proposició legislativa ha quedat congelada a la Cambra catalana. A canvi, el consell assessor considera que el pacte nacional ha de ser presentat al Parlament als diferents grups amb l’objectiu de preservar la transversalitat política amb què va arrencar el projecte, encara que òbviament no és el mateix que una llei.
En el document de bases per a l’impuls d’aquest acord també s’ometen les referències a la possibilitat de premiar mitjançant la contractació pública aquelles empreses que sí que compleixin amb la reforma horària. La Pimec va expressar les seves reserves. És evident que transformar tota una cultura del temps, de corregir l’asincronia entre els temps per a la feina i la resta de projectes vitals, per guanyar també “hores de son i salut” era una empresa complexa, però els impulsors inicials de la reforma horària han elaborat material de prou anàlisi i han debatut a fons amb tots els sectors per poder fer un primer pas endavant.
L’energia amb què s’ha mogut el grup impulsor ha portat a entrar en matèria tots els sectors. És lògic, per tant, que s’hagin rebaixat els objectius i que del debat emergeixi ara que el Govern considera que és un instrument per “elaborar polítiques públiques per ordenar el conjunt de mesures i recursos per aconseguir la reforma horària”.
El consell assessor, format per la quinzena d’experts que van impulsar la iniciativa cívica (Fabian Mohedano, Sara Berbel, Salvador Cardús, Esther Sánchez, Javier Albares, Assumpta Baig, Nuria Chinchilla, Jordi Ojeda, Mercè Otero Vidal, entre d’altres) acaba així la seva feina i es dissoldrà l’octubre del 2017. La idea és crear una oficina a Presidència que coordini i continuï impulsant el camí que queda per fer. Entre juny i juliol, el president Carles Puigdemont hauria de presentar aquest pacte nacional. Cal veure així si l’acord embastat té un desenvolupament concret, si l’objectiu dels impulsors d’evitar les polítiques de paper mullat i anar a l’essència de la reforma es conserva.
Però al marge de consideracions a futur, el debat sobre els usos del temps sí que ha arrelat en la societat.
El document de bases del Govern aposta per un pacte institucional, no una llei
El consell assessor ha fet front als recels de sectors que temen pèrdues amb la reforma