Rumba al Liceu
Joan Ximénez complirà la promesa que va fer a la seva mare: portar la rumba catalana a un gran teatre; la seva història es portarà al cinema
De vegades la realitat supera la ficció. I molt de tant en tant empetiteix els somnis més agosarats. Que l’hi preguntin al gitano Joan Ximénez Valentí, més conegut com
el Petitet per les seves notables dimensions. Quan aquest músic del carrer de la Cera va prometre a la seva mare que algun dia portaria la rumba catalana a un gran teatre, ni se li va acudir pensar en el Liceu. Ho confessa, entre bromes, plantat davant el Cafè de l’Òpera i amb la mirada cap al Gran Teatre, jugant a treure transcendència al moment. “Us imagineu que m’atropellen creuant la Rambla i em perdo aquest gran dia?”
L’home va fet un figurí, com per a les grans ocasions. “Aquest teatre és el més gran”. Ha volgut envoltar-se dels seus familiars, de la dona, les filles, els nets, a qui ha demanat que no oblidin mai que un dia l’avi (un avi de 54 anys) els va portar allà per reunir-se amb els directius del Liceu i formalitzar el seu acord per actuar el 17 d’octubre. Abans haurà de presentar-se.
Arriba l’instant de pujar les escales i deixar-se enlluernar per la sumptuositat del saló dels miralls. Allà l’esperen el director musical i altres càrrecs de la casa. “Estic molt orgullós de ser aquí, xerrant amb gent tan elegant”. El Petitet els explica que encara té gravada la imatge de quan va veure el fum de l’incendi del 1994 des del terrat de casa. “No m’ho podia creure”.
Per fi, l’acompanyen fins a la platea. I de sobte regna el silenci mentre l’home es dirigeix a la butaca que va ocupar la seva mare el dia que ell la va portar al Liceu. Després d’uns segons d’emoció, torna el gitano alegre. “Quan actuem la gent s’ho passarà d’allò més bé i no podrà evitar aixecar-se de la butaca per seguir el ritme”. L’escolten els directius, a qui encomana el seu entusiasme: “La rumba és elegància; res d’actuar en texans, ensenyant els calçotets. La rumba és molt senyora i no vol ni músics vestits per a rock ni escenaris amb fum que no et deixa veure la gent”.
A la satisfacció de portar a aquell escenari la rumba, s’hi afegeix la de tenir una fila zero que es destinarà a recaptar fons per a la investigació de la miastènia, malaltia neurològica que ell pateix des de fa quatre anys. De vegades aquest rumber orgullós de ser fill del Gitano Colorao, palmero de Peret, es queda sense forces. Llavors ha de passar un temps ingressat a l’hospital de Sant Pau on, explica, “em porta la doctora Isabel Illa, que és una eminència”.
Des de l’hospital, des de casa o al barri, el Petitet ha mogut totes les tecles passades i futures per complir el seu somni. Explica que va ser al funeral de la mare quan la malaltia, que encara no li havien diagnosticat, es va manifestar amb un sever brot que el va immobilitzar, i el van haver de portar en cadira de rodes al cementiri. La miastènia, explica la doctora Illa, és una d’aquelles malalties rares que afecta dues de cada 100.000 persones entre els joves fins als 40 anys i fins a 18 persones per cada 100.000 a partir dels 70 anys. “Són pacients que se senten incompresos perquè poden passar de trobar-se bé a, de sobte, perdre la força en qualsevol múscul del cos. Això pot impedir-los des d’obrir els ulls a respirar o menjar”.
Aquesta doctora sap que el cas del Petitet, a qui va caldre operar d’un tumor vinculat a la malaltia, és el d’un lluitador nat. Res no l’ha frenat per trucar a una porta i a una altra i desplegar els seus dots de persuasió, gitanejant quan ha calgut, per buscar la complicitat del districte de Ciutat Vella, per a qui només té elogis, o la dels artistes amb qui pujarà a l’escenari del Liceu.
En aquesta visita tan especial, com en altres dies especials, l’acompanya l’equip que està rodant una pel·lícula sobre la seva història i que el segueixen amb les càmeres. La jove argentina Sofía Amadori va començar un treball amb el col·lectiu de periodistes Somatents. Després s’hi va incorporar el que és el director, Carles Bosch, que va quedar atrapat pel magnetisme d’aquest gitano incansable. “És la història d’un home que no es rendeix davant res; ni tan sols davant una malaltia que de tant en tant el retira d’escena. És el fill d’un personatge secundari, el fill del palmero de Peret”. Ho diu el mateix gitano: “No hi ha res impossible. Si fins i tot estan fent una pel·lícula;
qui sap si serà el Titanic dels gitanos”. Ja imagina el moment de l’actuació: el Petitet i la seva Orquestra Simfònica del Raval. “Perquè jo soc del Raval, això que quedi clar al reportatge. I no oblidi esmentar el meu agraïment als que faran possible el miracle: Joan Albert Amargós, Lucrecia, Carlos Benavent, Granaíno, Chicuelo, Parritas, Kifus, Son como Son, La Rumis. I a Ràdio Ciutat de Barcelona. I al centre cívic de les Drassanes, que ens deixa els locals per assajar”.
El Petitet actuarà a l’octubre; hi haurà una fila zero amb la qual espera recaptar fons per a l’estudi de la miastènia