Credibilitat televisiva variable
ACazadores de trolls (La Sexta) es pretén fer pedagogia sobre l’ús de les xarxes socials i centrar-se en casos d’abusos. La coartada de la denúncia propicia situacions d’intriga en la investigació per descobrir qui s’amaga darrere de campanyes d’assetjament brutals i anònimes i recrear les tensions que se’n deriven. Igual que a Hermano mayor (Cuatro), les bones intencions acaben sent la cortina de fum que amaga un sensacionalisme explícit. Les virtuts divulgatives de la denúncia es transformen en un succedani de mètode per a la maldat. Per donar credibilitat a les històries, La Sexta ha confiat en el carisma de Pedro G. Aguado, que, amb més protagonisme que a Hermano mayor, exerceix de catalitzador de totes les trames. D’una banda, és sever i metòdic en la persecució de la injustícia denunciada i, de l’altra, s’implica com un coach emocional en l’empatia i el suport als denunciants. El problema del format és que has de confiar (massa) en l’espontaneïtat de les imatges i que el muntatge redueix a una recreació versemblant el que, en la realitat, deu haver costat setmanes de rodatge. Al final, però, acaba prevalent el sensacionalisme de les situacions de tensió i la desesperació de les víctimes, que troben en la televisió l’atenció que no els dona una societat que multiplica de manera exponencial els casos d’impunitat.
CONFUSIÓ D’ESTILS. El problema d’El Acabose (TVE) és que la situació de partida (explicar la realitat després d’un apocalipsi situat en un futur ucrònic) encotilla els continguts i obliga a fer contorsions que de seguida fan nosa. No és un fenomen nou. Com recordava Alfons Arús fa unes quantes setmanes, quan Crónicas marcianas es va estrenar també volia ser un espai de reflexió irònica sobre la realitat terrícola, però de seguida va evolucionar fins a convertir-se en un basar passional emfàticament terrícola i gens marcià. En el cas d’El Acabose, el més substancial són els gags de José Mota, que com que no té ni els mitjans ni el temps per produir els que caldria per omplir tres quarts d’hora amb garanties, es refugiar en un monòleg d’entrada i en una entrevista-rotonda. Tot i que els practica amb correcció, aquests recursos no exploten les seves millors virtuts, de manera que, al final, i malgrat un embolcall més elaborat, tot queda reduït a uns pocs gags memorables.
Les virtuts divulgatives de la denúncia es transformen en un succedani de mètode per a la maldat
MENTIDA INDUSTRIAL. De la sisena temporada de Homeland el més inquietant és com descriu les plataformes secretes d’intervenció en l’opinió pública nord-americana. Es mantenen les trames de conspiracions i, en un context fallit en què la presidenta electa és una demòcrata sotmesa a tota mena de pressions abans de prendre possessió del càrrec, l’espectador va descobrint les noves tècniques de propaganda i de manipulació basades en la mentida. Fins ara sabíem que existien però, gràcies a Homeland ia l’excel·lent The good fight, ara les estem veient retratades amb una documentada versemblança: violacions massives de la intimitat, inducció a un model d’intransigència única i, sobretot, una capacitat viral per, a través d’un exèrcit de hackers, propagar el verí de la mentida.