Testosterona
Hi ha qui pensa que el feminisme ja no té raó de ser, perquè gairebé totes les seves reivindicacions s’han complert. Però fixin-s’hi. Alguns dies les sales de conferències, les sales de reunions d’empreses grans, mitjanes i petites, les institucions, els debats, alguns diaris, alguns webs, molts platós de televisió, massa tertúlies de la ràdio... fan pudor de testosterona. Si en féssim fotos, observaríem un munt d’homes junts i ens costaria més de trobar una dona que trobar en Wally. Dic que aquests llocs deuen fer una pudor terrible perquè la testosterona, en concentracions elevades, provoca un tuf insuportable. Sobren els exemples i falten línies en aquest article, però els convido a teclejar a les xarxes socials #allmalepanels o #onsonlesdones. Hi succeeixen coses.
De micromasclismes, d’això va aquest article. Cada dia m’agrada menys aquesta paraula. No sé què té de micro que una dona cobri menys que un home per la mateixa feina. Tampoc no entenc per què és micro que, per exemple, a l’hora de muntar un seminari o un jurat, ningú no recordi convocar dones més enllà d’incloure-les com a presentadores “perquè necessitem una noia”. No sé què té de micro que es tractin les dones amb condescendència, que se les jutgi pel seu físic, que costi tant trobar-ne una que mani de veritat. Del combat per les injustícies no només se n’aprèn: se’n treuen forces. Quina frase més rodona.
Pensant en com podria aconseguir que em comprengui la gent que creu que les feministes exageren o que lluiten per lluitar, vaig decidir viure una setmana amb plena consciència feminista. De manera que em vaig obligar a anotar de dissabte a dissabte un (micro)masclisme que em ferís, qualsevol. No podia fer com si res, com passa de vegades, ni empassar-me gripaus. Notes diàries tal com raja. Dissabte, al metro, quedo literalment encaixada entre dos homes per culpa del mainspreading. Aquest anglicisme es refereix a la pràctica masculina d’asseure’s, anant en transport públic, amb les cames ben obertes, ocupant així més d’un seient. Diumenge assisteixo impàvida als plors de la dependenta de la fleca que diu que rep un tracte humiliant del seu cap. Dilluns un nano m’assalta al carrer tot cridant “però que bufoníssima estàs avui” perquè m’associï a no sé quina mútua. I els “bufoníssims”? Dimarts la Facua anuncia el seu premi al pitjor anunci de l’any (per cert, ahir un jutge el va prohibir): VR6 ven xampú anticaiguda dels cabells amb una dona nua i el reclam “No t’obsessionis amb ella! Tu també en pots tenir una d’igual... de cabellera, esclar!”. Dimecres esmorzo amb el brutal assassinat d’un home a la seva dona a Ciudad Real. Dijous fent zàping ensopego amb First dates. Sense comentaris. Divendres m’arriba el programa d’unes jornades. Per què no em sorprenc: dels 15 ponents, només dues són dones. Faig un truc a l’organitzador amb qualsevol excusa i em respon fotent-se’n: “És que no hi ha manera de trobar dones!”.
Potser ara el lector entén per què hi continua havent feministes, com sempre.