Sentiment i evocació
Javier Perianes Lloc i data: Palau 100 Piano. Palau de la Música (28/III/2017)
He de dir que davant l’admiració que de vegades se sent per grans músics, com és el cas de Javier Perianes, un es pregunta, davant l’exercici de la crítica i la pàgina en blanc encara que plena de percepcions in mente, com la manifestació de petites discrepàncies pot no entelar la sensació del que va ser un gran concert. Pianista sensible i inquiet en la confecció dels seus programes –ja ens ha deixat diverses reflexions intertextuals en la línia del seu mestre Josep Colom–, Perianes ens va proposar dues referències: Viena, amb el seu primer romanticisme vital, i Granada, com a lloc mític de referència de modernistes i impressionistes.
No és fàcil casar els dos contextos, perquè –i ho va confirmar la magnífica Masurca de Chopin a la propina– el referent d’aquesta Granada que era a l’horitzó dels romàntics tardans com Debussy, Albéniz i Falla, era el gran mestre polonesofrancès, i no Schubert, esclar. En aquells anys 1830-1840, a través de Chopin, Liszt, Berlioz i d’altres, París obria una via en paral·lel a la vienesa de Beethoven, Schubert i Mendelssohn. Però he de dir que ningú no ens va dir que es busqués aquesta relació, i el recital va tenir dues parts molt diferenciades, una amb la Sonata en la major de Schubert i les Tres peces per a piano ,iuna altra amb la trilogia citada.
Schubert i Perianes han establert bona relació i n’hi ha exquisides mostres, però aquesta vegada –potser perquè obrir foc amb la Sonata és un exercici molt exigent– no em va arribar un bon resultat. Aquesta obra necessita un tractament especial de la tensió interior del discurs, especialment a l’Andante central, que va aparèixer una mica desarticulat, sempre dins d’un marc de gran musicalitat en tota l’obra. Un altre punt de desacord: acords en fortíssimo, que són forts però no brillants, de ràpida contracció, com si alguna cosa entelés l’expressió. Les Tres peces per a piano D. 946 són dels últims moments de la vida de Schubert i van sonar amb gran entitat i significat, ressaltant els passatges a tall de lied, el dramatisme d’algunes seccions i les mostres d’eloqüència i desànim davant el final, un discurs en què Perianes va tenir matisos de gran elegància.
La Granada idealitzada va arribar amb Homenatge a Debussy en la versió de piano, ja que l’obra del Falla pianista va ser inicialment presentada per a guitarra amb l’ajuda de Llobet. Ningú fins ara, ni Albéniz ni Granados, no havia escrit per a aquest instrument. Debussy havia quedat impressionat amb La vega que li va fer conèixer Albéniz, pas previ a la suite Ibèria. Els diàlegs entre tots dos són eloqüents, i Perianes els va deixar en clar amb el fons d’havaneres i l’evocació de La soirée dans Grenade, La Puerta del Vino ila Sérénade interrompue, de Debussy. Va seguir El albaicín d’Albéniz i per fi la suite per a piano de l’Amor brujo de Falla. Versions plenes de color, una rítmica molt ben treballada amb matisos subtils que generen espai, en un discurs eloqüent rebut amb merescuts aplaudiments. Un mestre en aquestes referències que uneixen Granada a París.
Schubert i Perianes han establert bona relació i n’hi ha exquisides mostres, però aquí no va arribar a un bon resultat