La construcció del relat
A la sèrie American crime story:
The people vs O.J. Simpson hi és tot: la cultura de l’espectacle, la manipulació de l’opinió pública, els ventiladors mediàtics, la postveritat. L’anomenat judici del segle se celebrà el 1995, i la seva anàlisi des del present i des de la ficció ofereix un retrat fidel de l’actualitat. El truc rau en el relat. En un moment donat, la comunitat afroamericana amenaça de repetir les revoltes del 1992 cridant: “No hi ha pau sense justícia”. Però ¿és possible, la pau sense justícia?
David Rieff creu que sí. És l’autor d’Elogio del olvido. Paradojas de
la memoria histórica, que ha publicat Debate. I a la llibreria +Bernat sosté que reduir la complexitat a una versió de bons i dolents és terrible. D’una banda, “les versions heroiques són totalitàries”. De l’altra, “les víctimes d’avui són els botxins de demà”, perquè cercaran la revenja. Així, “aquest és un llibre que ens porta a dilemes incòmodes que no es poden simplificar”, apunta Valentí Puig, per a qui l’experiència històrica ensenya més que la ideologia. “Com deia Bismarck, amb les lleis passa el mateix que amb les salsitxes”, i afegeix “és millor no saber com es fan”. I això es extensible als acords de pau.
Condueix el diàleg Valerie Miles. A més de l’editor Miquel Aguilar, han vingut Juan Cerezo, de Tusquets, Ignacio Echevarría i Aurelio Major. Mercedes Milá treu un moment el cap. L’articulista Félix Ovejero recorda un acudit: a la guerra dels Balcans, li pregunten a un serbi per què està apallissant el seu veí bosnià, que coneix de tota la vida. El serbi contesta: tu saps el que va passar a Kosovo? I l’altre: d’allò fa molt de temps! El serbi resol: sí, però jo acabo d’assabentar-me’n. Per Ovejero “som maldestres detectant els nostres propis errors, i anomenem veritat el fet d’atacar les idees contràries”. Que la realitat sigui confusa no és el mateix que tenir una idea confusa de la realitat, diu. Si els records individuals ja són falsos, com voleu que no ho sigui la memòria col·lectiva. Cal plantejar-se quina és la seva funció.
L’advocat xilè Hernán Hormazábal reconeix que la memòria col·lectiva és una construcció social, un mite per aconseguir avantatges polítics en el present. Però si parlam dels drets humans, ens situam en la memòria viva: no són un “imperatiu moral”, com anota RiL’acompanya eff, sinó regles jurídiques exigibles. Tant en la transició espanyola com en la xilena van quedar molts casos pendents. Cal oblidar-los sense haver-los resolt?
El públic consulta l’autor en aquesta línia: Manel Manchón, per exemple, li pregunta sobre el País Basc. Un altre ho fa sobre els enterrats a la cuneta. Rieff accepta el dret a la veritat de les víctimes. Però quan hem de parar? A partir de quin moment cal deixar el passat enrere? En dues generacions? En tres? Admet que de vegades el record és millor que l’oblit. Però d’altres, com a Bòsnia o en el conflicte entre Israel i Palestina, la memòria no és saludable, sinó perillosa. Ell, que ha analitzat moltes guerres in situ durant quinze anys, sap que la majoria acaben sense vencedors, per això prefereix “infinitament la pau a la justícia”. I recordo una frase de Stefan Zweig: la història no té temps per ser justa.
“La realitat existeix!”, exclama un dels personatges de La seducción, publicat per Galaxia Gutenberg. El seu autor, José Ovejero, explica a la Central del Raval que, quan ens enamoram, ens inventam l’altre i, a mesura que la relació s’assenta, la realitat pren terreny.
Patrícia Soley-Beltran, que planteja: “La memòria és una forma d’assassinat?”. Ovejero creu que sí, d’“assassinat selectiu”, perquè anam construint un relat en què fem desaparèixer algunes persones i moments. “La memòria és una forma de ficció, que inclou l’eliminació d’una part de nosaltres mateixos”, diu.
Una altra de les ficcions en què ens movem, segons ell, és pensar que les nostres societats poden ser innocents i no participarien de la destrucció. Apunta que a Espanya hi ha una tradició de la crueltat que no és al mainstream: Goya, el Lazarillo, els toros, escapçar ànecs o llançar una cabra des d’un campanar a les festes populars. “Ets un narrador cruel que al final ens deixa sols”, conclou Soley-Beltran.
Una trama ambientada al Madrid de les conspiracions, el 1816, pot estar parlant dels nostres dies. És el cas de Terroristas modernos, de Cristina Morales.
L’obra va obtenir la III beca de creació literària Han Nefkens, que també permeté a Eduardo Ruiz Sosa i Matías Candeira dedicar-se únicament a escriure durant un any, com recorda a la Laie l’editor de Candaya, Paco Robles. En fa els honors Rubén Martín Giráldez.
A la novel·la hi surt Bretón de los Herreros, inspirador de Siniestro Total, segons Morales. Ho diu perquè en un diccionari Coromines que va consultar estant a Nova Delhi descobrí que el primer a emprar la paraula bullarengue fou aquell poeta i dramaturg. Ara, doncs, amb un guitarrista i un noi a la pandereta, l’autora es posa a cantar l’èxit que el grup gallec posà de moda als anys vuitanta: “Menea, menea, menea el bullarengue”. Des del present, el passat adquireix tot el sentit. I a l’inrevés potser també.
“Som maldestres detectant els propis errors, i d’atacar les idees contràries en diem veritat”, diu Ovejero José Ovejero –amb Patrícia SoleyBeltrán–, diu que quan ens enamoram inventam l’altre i només el temps permet que s’assenti la realitat
Rubén Martín Giráldez, Cristina Morales, Han Nefkens i Paco Robles, de Candaya, a la presentació de la beca literària Han Nefkens
Félix Ovejero, Valentí Puig, Hernán Hormazábal, David Rieff i Valerie Miles, en la presentació de l’assaig de Rieff sobre la memòria històrica