La sorda batalla
Vivim en una època convulsa. Els avenços tecnològics en el tractament i difusió de la informació han trastocat de dalt a baix els codis sobre els quals havíem construït les poques certeses que teníem. N’hi ha que ho viuen com una terrible regressió. N’hi ha que ho veuen com una oportunitat i en treuen partit. Una norma no escrita diu que per tal que les coses canviïn, al costat d’una millora més o menys indiscutible, hi ha d’haver sempre alguna forma de degradació. Abans, diuen, per sentir música era imprescindible tenir al davant l’ésser humà que la feia. Abans, també diuen, només donaven notícies institucions que vetllaven per la qualitat de la informació. I així fins a la nàusea.
Hi pensava aquesta setmana mentre anàvem rebent notícies sobre la digestió pesada que havien causat les declaracions de Gerard Piqué en la junta del Reial Madrid. Dimarts a la nit, a la sortida del vestidor de la selecció espanyola, el central barcelonista va dir: “El que no m’agrada del Madrid és veure les personalitats que hi ha a la llotja i com mouen els fils del país”. Fins aquí, res d’estrany. En un programa del cor que fes un retrat de la figura de Florentino Pérez o, fins i tot, en un vídeo que expliqués la història del club blanc, les mateixes insinuacions sobre la sospitosa acumulació de poder a la llotja del Bernabeu s’haurien entès com un afalac. Però quan Piqué va afegir els comentaris sobre el desigual recorregut judicial de les irregularitats fiscals dels seus companys, en comparació amb les dels jugadors blancs, la cosa ja va agafar un altre color. De sobte, les insinuacions van obligar la premsa d’aquí i d’allà a reaccionar, documentant
Trump sap que la veritat avui dia funciona d’una altra manera i, com Gerard Piqué, en sap treure partit
els diferents casos, contrastant dades i contradient en la mesura del possible les sospites. En el nivell d’irritació ja hi havia una notícia.
No fa ni dos mesos, el 5 de febrer, en una entrevista especial emesa abans del partit de la Super Bowl, Bill O’Reilly li va preguntar al president Trump si Putin era o no era un assassí. La recordareu perquè Trump li va respondre a O’Reilly allò de: “Creus que el nostre país és gaire innocent?”. Però sobre l’entrevista va sobrevolar una discussió molt més central del nostre temps: la necessitat o no de fonamentar les declaracions del president en dades contrastades i fets objectius. Central perquè és el resultat d’aquesta sorda batalla entre els mitjans d’informació tradicionals i les xarxes socials. Per primer cop, un individu exerceix de president dels EUA sense haver assumit com a propi el mandat de rigor que els diaris s’imposen a ells mateixos. Però Trump sap que la veritat, avui dia, funciona d’una altra manera. I, com Piqué, en sap treure partit.