“Sap què? No tinc televisió”
En Jacinto, millor futbolista mundial infantil 1996, divideix el temps entre llibres i nens
“Jo no he de ser exemple per a ningú” Álvaro Arbeloa
–Vaig apuntar la citació d’Arbeloa al meu blog: Cruzadosrotos.wordpress.com, es diu. –Per què la va escriure? –Això d’Arbeloa és d’una inconsciència... Pretén aïllar-se de la societat. Quan ets un futbolista representes el somni de milions de nens. No pots anar llençant papers pel carrer. Ets un exemple, t’has d’aguantar. Et fas ric a canvi d’alguna cosa. Per això et fas ric, perquè et jutjaran. És de sentit comú. Però a molts, com Arbeloa, no els entra al cap.
Jacinto Elá és educador social. Ens hem citat a la porta de la seva escola, la Poble-sec. Els nens passen i el saluden. Li criden: –Jacinto! Jacinto Elá els respon dient-los pel nom. Alguns hi piquen de mans. D’altres li ofereixen patates xips.
–Gràcies, gràcies –contesta ell, ficant-se’n un grapat a la boca.
Després ens asseiem en un cafè. Jacinto Elá té temps. L’Esther, la seva dona, anirà a recollir en Kanaan, el seu fill de tres anys.
–Jo sé el que és menjar crema i llet de la Creu Roja –em diu.
M’explica la seva història. Tenia onze mesos quan la família sortia de Guinea Equatorial per instal·lar-se a Fuerteventura. –El meu pare era legionari espanyol. –Un novio de la muerte...? –Quan jo tenia set anys, els meus pares es van separar. El meu pare, Jacinto, es va quedar a les Canàries. La meva mare, Maite, ens va portar a Barcelona. A mi i als meus dos germans. Ens vam instal·lar a Sants. –De què feia, ella? –Poca broma. Netejava, feia de cambrera... Canviàvem de pis cada dos anys. Després va muntar un locutori.
En Jacinto va entrar en el futbol als vuit anys. Un dels seus oncles era entrenador. Se’l va emportar al futbol perquè no estigués al carrer.
–El típic nen que portava la pilota enganxada al peu?
–Ni de bon tros. No havia tocat mai una pilota. El que jo feia era enfilar-me dalt d’una bastida i llançar-me a fer tombarelles en l’aire. –Això no és futbol. –Però em va fer agafar molta força. Al camp saltava amunt i m’elevava un metre.
Va arribar a l’Espanyol i com a infantil va viure temps fabulosos. El 1996, en un torneig organitzat per Nike, el van declarar el millor jugador infantil del món.
–No m’ho creia. Albert Crusat era millor que jo: podia fer cent o dos-cents tocs amb la pilota sense que toqués a terra. –I doncs? –Jo tenia empenta, caràcter. Vam guanyar la final al Borussia Dortmund. Vaig marcar en el partit decisiu. Després em va costar de trobar la meva identitat.
Insisteix que els futbolistes joves tenen referents. Personatges en què busquen models. Es realitzen a partir d’ells.
–Jo em comparava amb Weah, Kanu o Henry. M’equivocava. Aquells eren futbolistes alts, de gambada llarga. Jo era més tipus Pedro. Però quan me’n vaig adonar ja m’havia retirat.
Amb el seu primer sou li va comprar una casa a la seva mare. –Com els futbolistes pobres. Va tenir una carrera plena d’alts i baixos. Va deixar de divertir-se quan va fitxar pel Southampton. Es va trencar el genoll a l’Hèrcules B, quan estava jugant millor. –Tríada? –Tríada. Però no em queden seqüeles. No recordo quin genoll em vaig trencar.
Alabès B, amb Piterman. Cinc mesos sense cobrar. I amb la hipoteca a sobre. Va provar-ho amb el Numància, el Racing, el Watford, el Dundee. També va passar per l’Hospitalet.
–M’oferien 950 euros. Els vaig dir que per aquests diners me n’anava a treballar en un Zara...
La Gramenet. El Logronyo. Més mesos sense cobrar.
–Cada dilluns passava pel caixer a veure si entrava alguna cosa.
Als 26 anys va decidir que ja n’hi havia prou. Havia fet tota la carrera a l’esglaó inferior. Havia acumulat prou material. Amb aquella experiència va gestar un dels quatre llibres que escriu ara: Diario de un futbolista pobre. –Quatre llibres? –Amb el futbol no vaig guanyar diners, però vaig acumular experiències. I tenia inquietuds.
Devorava llibres d’autoajuda. De filosofia. Manuals per a les entrevistes professionals.
–M’encantava jugar amb el meu entrevistador. Estudiar el llenguatge del cos...
Va ser assistent en trens de llarg recorregut. Va treballar en una botiga d’informàtica. Va tenir l’oportunitat d’entrar en una escola. Primer va ser mediador al Milà i Fontanals, al Raval. Ara fa set anys que està al Poble-sec. –Quatre llibres? –insisteixo. –Sap què? No tinc televisió. No em distrec. Em vaig acostumar a Anglaterra. Amb l’ordinador escrivia i gravava cançons de hip-hop. A més, la televisió condiciona el menjador. Tot fa voltes al seu voltant.
Aquesta setmana llançava Fútbol B. Està a la venda a Amazon: un manual per espavilar-se en l’altre futbol. –Com les sèries B. Al darrere venen dues novel·les. “Murakami va escriure la primera amb 33 anys. Avui, amb 66, és un dels escriptors més llegits”. Això ho escriu al seu blog.