Convicció i aposta
Les infraestructures tenen moltes virtuts. Per a les empreses, perquè impliquen càrrega de feina futura. Per als inversors, perquè suposen creixement a mitjà termini. Per als economistes, que hi recorren quan observen en l’economia símptomes d’estancament. I per als polítics, perquè quan Donald Trump o JeanClaude Juncker parlen d’infraestructures, en realitat estan parlant de llocs de treball.
A més d’economia, les infraestructures són política, el que ara anomenen pensament estratègic. La Xina ha teixit en vint anys una vasta xarxa d’infraestructures a tot el món. Per garantir-se l’aprovisionament de recursos naturals. I per assegurar el trànsit de les seves exportacions.
A Espanya, les infraestructures han estat clau en el model econòmic. En l’espai en què es troben les grans constructores i l’alt funcionariat de l’Estat habita un dels nuclis més grans del poder contemporani (del qual la llotja del Bernabeu en seria un reflex). I en el disseny d’aquestes infraestructures, la política ha pesat tant o més que el sentit econòmic. El títol del llibre de Germà Bel (Espanya, capital París) és una imatge rodona d’aquesta voluntat política històrica: ancorar a Madrid
Invertir en infraestructures té moltes virtuts, però entre les quals no figura fer miracles a curt termini
tot el potencial del territori mitjançant un model de comunicacions radial.
Però el model radial casa malament amb la història i la naturalesa. El litoral mediterrani ha estat la via de pas més freqüentada en el temps. Ho sabien els fenicis (el primer cabotatge). Els romans (la Via Augusta). I fins i tot ho sap el mosquit tigre (la naturalesa és sàvia), que en l’última dècada ha utilitzat com a refugi els pneumàtics dels camions que transiten les seves carreteres per expandir-se cap al nord. Hi va haver un moment, als 60, que la tecnocràcia del tardofranquisme va coincidir amb el Banc Mundial i d’allà van néixer les primeres autopistes. Però va ser un moment d’excepció. L’objectiu ha estat sempre el model radial, i l’AVE l’últim capítol. Sense oblidar dreceres febrils com els anys en què José María Aznar va imaginar un eix del bé al voltant de Madrid, València i les Illes.
Aquesta setmana Mariano Rajoy ha visitat Barcelona per prometre inversions futures (endarrerides i ajornades durant molts anys) en el corredor mediterrani. Però als seus assessors els ha faltat convicció i enfocament. Convicció perquè l’endemà el mateix president del Govern central prometia la mateixa “pluja” de milions a altres comunitats. És a dir, si hi ha una aposta, fa de mal creure. Més aviat el contrari: el Ministeri de Foment insisteix a imputar al corredor mediterrani inversions que materialitza a Madrid. I encara ha faltat més enfocament. Perquè les infraestructures tenen moltes virtuts, però entre aquestes no hi figura fer miracles a curt termini. I, sobretot, no serveixen per revertir un conflicte (Catalunya) en el qual ja no es discuteix de diners ni d’inversions, sinó de reconeixement i de sobirania.