Un culer al capdavant dels estibadors
AQUEST CANARI ÉS EL LÍDER DEL COL·LECTIU QUE HA FORÇAT UNA DE LES DERROTES MÉS SEVERES DEL PP AL CONGRÉS DELS DIPUTATS
Es guanya la vida traginant amb vaixells, contenidors i ports, encara que es considera un home de profundes arrels agrícoles, molt enganxat a la terra. Una entranyable paradoxa. Antolín Goya (Tenerife, 1976) es relaxa de la seva intensa activitat com a líder dels estibadors espanyols, tasca que ja fa dotze anys que desenvolupa, conreant un petit hort, un tros de terra on allibera la tensió que li provoca la seva activitat sindical.
Goya ha passat en poques setmanes de ser un desconegut a que la seva figura emergeixi com a líder del sector que ha clavat un dels revessos més grans al Govern de Mariano Rajoy. Al capdavant de la seva organització sindical, la Coordinadora Estatal d’Estibadors Portuaris, va aconseguir que el Congrés dels Diputats tombés el decret llei que el ministre de Foment, Íñigo de la Serna, volia imposar als estibadors. “Un intent d’aplicar-nos íntegra la reforma laboral per força”, assenyala. Goya vol negociar l’informe de la Unió Europea, que obliga Espanya a reformar i liberalitzar la situació de l’estiba, però el que no admetrà és que es vulgui “precaritzar la feina dels treballadors”.
Casat i amb dos fills, un nen de tretze anys i una nena de nou, Antolín Goya admet que la seva família ha patit les conseqüències de la seva intensa vida sindical. “El meu primer fill va néixer un any abans que m’elegissin coordinador dels estibadors. Poc després va arribar la crisi econòmica que tants maldecaps ens ha portat. La meva filla va néixer en plena voràgine de la meva activitat com a sindicalista, ja que durant sis anys també he estat coordinador dels estibadors a nivell internacional”. Així que està molt agraït a la seva dona, “amb qui ja fa quinze anys que estem junts”, perquè ha estat la que ha hagut de tirar la família endavant.
En un sector on s’acusa amb freqüència els estibadors de formar un vedat massa tancat, amb els llocs de treball reservats d’una generació a l’altra, Goya reconeix que el seu pare sí que va ser estibador, però no el seu avi. I ho explica: “Fa anys la feina de l’estiba necessitava obrers que tinguessin molta força i resistència perquè la feina era molt dura, gairebé a mà. No existien les màquines que tenim avui. El meu pare prové del camp i tenia aquella fortalesa física. Per això va començar a treballar com a estibador a Tenerife”. Goya es va incorporar a aquesta professió fa vint anys, mentre estudiava Enginyeria Tècnica Informàtica, encara que no va acabar els estudis.
Esportista i bon aficionat al futbol, “en aquesta illa tots som aficionats del Tenerife i, a més, la meitat del Madrid i l’altra meitat del Barcelona, com jo”, Antolín Goya se sent orgullós d’una tasca que li ha permès defensar els drets de moltes persones, i coneixe’n moltes altres que “ja són més que grans amics, formen part de la meva família”.
Reelegit per unanimitat el 2013 com a coordinador dels estibadors, defensa que “les coses es poden fer des del diàleg, la responsabilitat i el compromís. Hem demostrat que som una alternativa sindical no política, molt reivindicativa, però amb molta capacitat de diàleg. Tenim poques línies vermelles, si és que en tenim cap”.
Antolín Goya guarda una opinió molt positiva de la seva reunió amb la presidenta andalusa, Susana Díaz, que el va rebre al palau sevillà de San Telmo. “Em va sorprendre d’ella la seva extraordinària capacitat d’anàlisi, però també estic molt satisfet de les reunions que vam mantenir amb diputats de tots els grups parlamentaris. Em van sorprendre”, assenyala.
Si hi ha una cosa que lamenta aquest líder sindical és la campanya de desprestigi que s’ha endagat des de diversos mitjans contra la seva organització, una campanya en la qual “han arribat a la barbaritat de comparar-nos amb ETA en algun mitjà de comunicació. És absolutament increïble. Ja ho he comentat en diverses ocasions. Es tracta d’una tàctica molt antiga, i pròpia d’altres temps anteriors a l’arribada de la democràcia, que consisteix a demonitzar davant l’opinió pública un sector que no es pot doblegar amb facilitat. Amb nosaltres no ho aconseguiran”.