“Els homes feministes em semblen sexis, molt sexis...”
Aquesta dona nascuda a Montpeller el 1979 va sorprendre els lectors francesos amb la història d’una jove a l’atur i el seu rocambolesc entossudiment per mantenir la voluntat de treballar en el que era la seva vocació. Cuando el diablo salió del baño (Malpaso) va aconseguir convertir Sophie Divry en una de les veus més interessants de la literatura francesa actual. La seva proposta feminista no és menys polèmica. Es resumeix en “menys parlar i més fer”.
Em fa l’efecte que li molesta l’etiqueta feminista, així, en gran... Sí, força. Perquè, abans que feminista –que ho soc– soc dona, escriptora i moltes altres coses. Quan fan servir aquesta paraula en primera instància per definirme (i ho acabo de veure en una nota d’Europa Press), m’estan reduint.
Aquest activisme ha d’arribar a la reivindicació política o és un espai que s’estima més no trepitjar? Fa de mal dir. Durant molt de temps jo vaig treballar en un diari molt polititzat. I vaig formar part d’una organització ecologista, antinuclear. Fins i tot em vaig presentar a unes eleccions locals, però no vaig ser elegida. Els ecologistes també es barallen molt! Després vaig entendre que la meva feina principal, el meu compromís, és escriure. La resta ve donada.
Quan se’n va adonar?
El dia en què, al final de la presentació d’un llibre meu, em va venir a veure una dona i, donantme les gràcies, es va posar a plorar.
Tot escriptor té un preu?
Alguns escriptors que no es manifesten políticament en l’àmbit personal volen entaforar, camuflat, el seu discurs dins de l’obra. Això és una catàstrofe! És una falsificació, una manera de no voler empastifar-se. Deia Carlos Fuentes que si un fa una novel·la sobre un obrer la reduirà a una reflexió sindical; si un “és” obrer la cosa canvia... Jo soc anticapitalista i d’esquerres i no cal que em forci a explicar-ho sobre el paper perquè ja se’m nota prou.
La part de la seva generació que té por de l’ascens de forces properes a Le Pen, fa alguna cosa per resoldre-ho? La meva generació se sorprèn cada dia amb les notícies. La corrupció i el racisme ens envaeixen. I temo el que pugui passar si ens quedem de braços plegats.
Cuando el diablo salió del baño descriu una precarietat amb què molta gent jove es va sentir identificada. La literatura no està feta per donar respostes sinó per qüestionar i jo em vaig limitar a això. Però la literatura no és metòdica, no et ve a buscar cada dia. Ni tan sols escric cada dia.
S’escriu millor des de la crisi o des de la felicitat?
M’ha donat més plenitud literària la felicitat i més diners descriure la crisi. En general soc
fantasiosa, m’agrada l’energia, l’expansió, fins i tot quan la realitat em dona el contrari. Quan el text està a punt, l’hi passo al meu company.
Escriu per al lector o per a vostè?
Molt rarament em poso al lloc del lector, escric sense pensar en ell. Però reconec que m’agradaria que fossin, majoritàriament, gent jove amb ganes de canviar les coses. Estimo la gent gran, però els joves poden capgirar la rutina del futur.
D’aquí dos anys travessarà els 40. Què canvia en una dona en aquest punt del camí?
Com a escriptor sento que, just ara, em queden moltes coses per dir però no crec que sigui qüestió de gènere. Aquest és el canvi essencial que estic experimentant.
Em diuen que vostè no avança mai el tema del seu pròxim llibre. Estic treballant en un assaig molt ambiciós i una gran novel·la, és un projecte molt difícil... i no vull avançar-ho, efectivament, perquè em sembla que és cremar el tema.
En el seu llibre dedica tres pàgines senceres a adjectivar “la mana d’homes” que no li agraden... I reconeix que els hi està posant molt difícil. Sí, aleshores ho vaig fer com un divertiment. Però li haig de dir que, finalment, vaig trobar l’home que salvava tota aquella llista de dubtes. És un professor universitari i s’ha convertit en la meva parella.
Quin seria l’oposat?
Hi ha molts escriptors sexistes i sembla que ningú no ho veu, el primer Michel Houellebecq... és un home terrible amb unes tesis abominables! Amb el meu text vaig voler venjar-me una mica d’aquest model. Com ho porta amb els egos intel·lectuals? Amb els d’alt standing fatal, es vanten de la seva situació contínuament. Això passa amb autors de grans editorials com Gallimard: són vanitosos, gelosos, xovinistes. Els modestos són els millors. Per la meva banda, intento protegir-me de certa vida social. Si li dic la veritat, ni bec ni fumo ni em drogo i a més soc asmàtica. En tot el que escriu aplica una mirada irònica. És un element innegociable? Per descomptat. M’agrada que a la gent se li escapi un somriure mentre llegeix els meus llibres, que de lluny vegis algú evocant una situació còmica. Fins i tot a la gran literatura l’humor li fa bé. La millora. Jo no podria haver abordat mai el tema de l’atur sense fer servir fórmules humorístiques que li donin brillantor a la precarietat. Però de vegades penso que en la cultura francesa això es mira amb desconfiança.
Per què?
Sembla que alguns escriptors francesos interpreten la paraula cultura com una cosa tan transcendental, tan grandiloqüent i fosca que no deixa cap escletxa per a la broma, el somriure. Em sembla un error.
Voltaire estaria d’acord amb vostè.
Probablement, perquè ell sabia que la ironia és el pas previ a la intel·ligència. Però el que de debò m’hauria agradat escriure sap què és? Moby Dick. De petita ja vaig ser una nena que llegia...
Ara no hi ha qui ho aconsegueixi.
Jo recomano als pares que no aconsegueixen que els seus fills llegeixin... que les criatures s’avorreixin una mica! Veuran quina meravella de resultat. I si aborden un text vulgar per començar, que els pares els deixin en pau. Ja n’aprendran. No tots comencen per Harry Potter.
Els seus temes preferits han estat la insatisfacció quotidiana i el malestar del jovent francès. Els retrata. Sí, suposo que si m’estimen una mica és per això, perquè els he posat davant un mirall. Crec que els escriptors francesos de la meva generació estem conquerint certs objectius: continuar amb el gènere de novel·la però buscant temes contemporanis, noves formes, no resignar-nos a la novel·la clàssica ni el pamflet més àrid.
Si s’ha autocensurat en alguna ocasió, se’n penedeix?
Només tallo el que considero que és dolent literàriament. Però no tinc límits temàtics. Per això estic tornant a llegir els russos com Borís Pilniak o Aleksandr Grin.
Les dones franceses cobren el mateix que un home per la mateixa feina? Perquè a Espanya es cobra un 23,25 per cent menys... A França passa una cosa similar, les dones franceses cobrem un 19 per cent menys que els homes per la mateixa feina. Encara! No sé què necessitem per canviar això.
“Res no canviarà fins que l’home entengui que el feminisme també és la seva causa”, van escriure en una paret. Hi estic d’acord. Jo tinc alguns amics feministes encara que no són militants de partit. Els homes feministes em semblen sexis, molt sexis...
Per què no se’ls qüestiona als homes escriptors què hi ha de masculí en la seva escriptura? M’ho pregunto cada dia, l’hi asseguro.