Els secrets de Nobu
Explica el cuiner malagueny Dani Garcí que la primera vegada que va aterrar a Nova York, tot just arribar va deixar les maletes a l’hotel i se’n va anar corrent a sopar a Nobu. Estava impacient per tastat els plats d’un personatge que el va fascinar en el moment en què va trobar un dels seus llibres, a la portada del qual apareixia el japonès amb una camisa estampada i un gest com d’aquí estic jo. Plats com el seu black cod amb salsa de miso, la tempura humitejada, el tàrtar amb caviar, el yellow fin tuna amb jalapeños, són per a García icones d’una cuina llaminera i plena de sabor que a ell mateix l’ha influït com a xef. Per això dimarts, quan va reunir una vintena dels seus més íntims col·legues per homenatjar el seu ídol, el malagueny era feliç. Tots, fins a l’únic que reconeixia saber-ne poc de Nobu Matsuhisa més enllà que és soci de Robert De Niro i que als seus restaurants sempre hi ha gent guapa, van cuinar per al sopar inspirat en el japonès que fa dècades va fer el gran pas d’atrevir-se a a combinar la conservadora cuina del seu país amb ingredients del Perú. El xef, que odia el terme fusió, té a més el mèrit d’haver aconseguit tenir 34 restaurants d’alt nivell que formen una rendibilíssima cadena d’alta cuina en locals que van marcar tendència pel seu luxe informal.
En el seu pas per Marbella, Nobu va fer algunes confessions. Com que abans de tenir un imperi amb 3.000 empleats (entre les seves dues firmes) repartits per tots els continents, els seus inicis van ser difícils i fins i tot es va salvar per poc de morir en l’incendi d’una de les seves cuines. “Em preguntava per què totes les coses dolentes em passaven a mi. Però vaig aprendre a aprendre de les dificultats i dels errors”. També va deixar clar que no cuina per a les guies, sinó per al client, a qui sempre prova de complaure. I, de passada, va confessar que ben aviat obrirà un Nobu a Marbella, a uns metres de García.