A L’EST DE L’EDÈN
El 1989, La Unión, una jove banda madrilenya que havia irromput en el món del pop udolant amb la grapa del seu Lobo hombre en París, ens feia ballar amb un punt de nostàlgia al ritme del seu èxit Vivir al este del edén. La cançó, amb homenatge literari en el seu títol a Steinbeck com abans ho havien fet amb Boris Vian, resumia a la perfecció el que significava per a la majoria el pas de la infantesa a la maduresa: “Ahora el tiempo pasa y no perdona, se van meses y años para no volver… Tan lejano el paraíso aquel, estoy acostumbrado a vivir al este del edén”.
La cançó mostrava esperit de resignació, al cap i a la fi a l’Espanya de finals dels 80 no es vivia tan malament després de l’entrada en la Comunitat Europea, que en el primer se- mestre de l’any va ser presidida, en inèdit esdeveniment, pel nostre país, amb l’avui “vella glòria” Felipe González al capdavant.
Però aquesta nostàlgia tamisada no era compartida al veritable est del paradís. Allà, a l’altre costat del Mur, estaven com bojos per creuar a l’únic edèn terrenal conegut, el de la llibertat, i per fi van trobar l’oportunitat històrica de fer-ho el 9 de novembre, quan el govern comunista de l’RDA va caure en barrina. El seu líder de molts anys, Erich Honecker, havia renunciat un mes abans, pressionat per grans manifestacions al carrer que ja ningú no es veia capaç d’aturar. La dialèctica de la por havia deixat de funcionar, amb la conseqüència que el poble germanooriental va perdre el respecte a tots els mecanismes dictatorials que l’havien tingut tenallat durant cinquanta anys exactes (l’RDA es va fundar l’octubre del 1949). I d’una forma rocambolesca, en una roda de premsa, un buròcrata que compareixia per parlar sobre els canvis en les restriccions de la legislació per desplaçar-se i viatjar va acabar obrint la porta del Mur amb les seves declaracions.
Més a l’est de l’edèn no havien tingut tanta sort. Al cor d’Orient no hi havia Mur sinó Gran Muralla, i això sí que és gros. Allà era impossible detectar cap fissura que deixés escletxes a l’ànsia de llibertat que flotava pels quatre punts cardinals aquell any.
Les multitudinàries manifestacions de la cèntrica plaça de Tiananmen, que van arribar a congregar en el seu moment àlgid un milió de persones amb el seu exemple que s’estenia a altres grans ciutats de la República Popular de la Xina van ser reprimides sense compassió. Més de 10.000 soldats van irrompre amb el seus tancs en el focus de rebel·lió que qüestionava el totpoderós Partit Comunista i van protagonitzar una matança sense precedents.
Avui dia encara no se sap amb exactitud (perquè la informació continua censurada) quantes persones van ser assassinades, malgrat que les estimacions més altes parlen de “milers”.
És més fàcil morir que viure a l’est de l’edèn.