La noia que desafia el masclisme a l’Iraq amb bici

MARINA JABER INSPIRA ALTRES JOVES A ANAR AMB BICICLETA EN UN PAÍS ON ESTÀ MAL VIST QUE LES DONES FACIN SERVIR AQUEST VEHICLE

Les xarxes socials han estat el seu principal aliat. Gràcies a elles, el gest de rebel·lia de Marina Jaber no només ha causat un fort impacte, sinó que ha permès que la societat iraquiana –almenys una part– reaccioni. El desafiament d’aquesta artista musulmana de 25 anys ha consistit en una cosa tan quotidiana i innòcua a molts països com anar amb bici. Però a l’Iraq, encara que la llei no ho prohibeix, les dones no es desplacen sobre dues rodes.

N’hi ha prou amb observar la fulminant mirada de reprovació que li llança a Jaber un comerciant per comprendre per què és un tabú. En la imatge, penjada a Instagram, l’única provocació que s’aprecia és una jove que pedaleja davant una parada de fruites i verdures de Bagdad. “No és ni tan sols una qüestió de tradició, simplement les dones no van amb bici. Durant la guerra no podíem fer-ho, estàvem massa ocupats sobrevivint. Hi ha moltes coses que vam deixar de fer”, argumenta la Marina en al·lusió als nou anys de conflicte bèl·lic (2003-2011) patits per la població arran de la intervenció liderada pels Estats Units.

Com se li va ocórrer trencar aquest veto social? “Fa un any i mig vaig anar de viatge a la Gran Bretanya, on viu la família del meu nòvio. Era la primera vegada que sortia de l’Iraq, i a Londres vam agafar una bicicleta. Em vaig sentir molt orgullosa... però alhora no em va agradar aquell sentiment, perquè vaig pensar que hauria de ser una cosa normal al meu país”, rememora la Marina. Quan va tornar a Bagdad, es va comprar una bicicleta vermella i va començar a recórrer els carrers com a part d’un projecte per a un festival d’art i per observar com reaccionava la gent.

“La primera vegada estava terroritzada. El cor em bategava molt fort. Tenia la impressió de fer alguna cosa dolenta. Després em vaig adonar que la gent em somreia, alguns em feien un senyal i d’altres feien fotos. Evidentment també hi havia qui em mirava fatal, però no hi ha sempre persones que reaccionen malament davant el que no és la norma?”, constata la Marina. El fet que molts ciutadans li comentin que els fa tornar als anys setanta, quan era habitual veure dones amb bicicleta, mostra el grau de regressió experimentat per la mentalitat del país.

Les fotografies fetes durant els seus volts van formar part d’una exposició i van començar a circular per internet. Algunes es van compartir sota el hashtag #Iamsociety (soc societat). L’èxit va ser instantani. La iniciativa de Jaber –l’artista té 36.000 abonats a les xarxes socials– es va convertir en un símbol de llibertat i la seva bicicleta vermella –batejada com el cavall de ferro– en una icona. Va rebre molts missatges de suport, però també burles, respostes agressives i fins i tot amenaces.

Al principi, la seva família tampoc no va ser gaire comprensiva. “Els meus germans se’n van assabentar i van deixar de parlar-me, van pensar que és com insultarlos, com si els posés en perill”, recorda. Actualment li donen suport i el seu gest és imitat per altres dones –i alguns homes joves– que en ocasions l’acompanyen en els seus passejos per Bagdad. Unes sortides que s’han convertit en actes de reivindicació de la igualtat de gènere. Fins i tot s’han estès a altres ciutats de l’Iraq.

La Marina ha passat de sentirse vulnerable a tot el contrari: “La bicicleta és un pretext, una imatge del que els tabús ens arriben a coartar. Abans, quan em creuava amb homes que em miraven malament, canviava de ruta. Avui he canviat. Quan em miren amb insolència o m’insulten, els miro directament als ulls i els dic: quin és el problema?”. Jaber no es considera feminista. “Crec en la humanitat. Ho faig per a les dones però també per als homes, ja que això no les concerneix únicament a elles. Molts homes no poden fer certes coses, com córrer. No és normal, la gent se’n burla... Ho faig pel meu país”.

Coneguda com la noia de la bici, la Marina reivindica gestos com el seu, perquè són les “petites coses” les que poden fer evolucionar el recalcitrant masclisme de la societat iraquiana. I aconseguir que mirades de reprovació com la del comerciant de Bagdad passin a la història.