Vins i caníbals
AMadrid el relatiu fracàs de la bicicleta permet als vianants passejar tranquil·lament per les voreres. I, sens dubte, a l’església de San Jerónimo el Real, també coneguda com els Jerónimos, encara és possible observar una d’aquelles bodes amb pretensions aristocràtiques que sempre acaben arruïnades per algunes pameles embogides i per certs especuladors o similars que es passen tota la cerimònia lluitant durament i sense èxit contra el seu esmòquing. Però el pitjor són aquells nens i nenes condemnats a anar disfressats d’infants moderns. Pobrissons. Quan vaig ficar el nas als Jerónimos, la cerimònia de la boda havia acabat i sonava la composició Musica notturna delle strade di Madrid, de Luigi Boccherini.
A la sortida d’aquella església on només es casaven els reis i nobles em vaig dirigir al Casino de Madrid per observar els 240 tastadors que participaven en el prestigiós premi Vila Viniteca de Cata per Parelles, que organitzen anualment Quim Vila i el seu soci Siscu Martí. Res a objectar a l’escala d’honor i al saló Reial amb els seus llums de Mansard i l’oli Conjur de Julio Romero de Torres, però quan van arribar al casino els bons vins de Quim Vila tot va semblar rejovenir i redreçar-se. Fins i tot una petita maqueta de l’escultura que Marià Benlliure va realitzar per al monument dedicat a Emilio Castelar es va entusiasmar quan van arribar els vins del Quim i els formatges de la seva germana Eva. Mirant fixament al Castelar d’aquella maqueta em va semblar que escoltava una veu que em deia que la verborrea sempre previsible d’aquell noi, Pablo Iglesias, no serveix ni per esvalotar el carrer. Castelar, extraordinari orador i últim president de la Primera República espanyola, l’anomenaven “el verb del segle XIX”.
Ja en la nit de Madrid, quan vaig arribar a l’hotel vaig decidir anar a fer una copa al bar. I allà hi havia també una rossa etnòloga novaiorquesa, especialista en les cultures de Papua Nova Guinea. Al principi –coses del vi– vaig entendre que era enòloga, però no, era etnòloga. Per això estava allotjada a l’Urban, que a més d’un bon hotel té exposades permanentment unes 100 peces rituals dels pobles de Papua Nova Guinea. O sigui, que gràcies a Jordi Clos, propietari de l’Urban, que si no està en els negocis està en alguna expedició arqueològica, la nit em va ser propícia. Etnològicament parlant, per descomptat. Margaret em va explicar que per als pobles de Papua Nova Guinea l’animal sagrat és el cocodril. I també em va il·lustrar sobre determinada màscara. Però atesa la proximitat de l’hotel Urban al Congrés dels Diputats –és davant mateix– em va interessar més una cadira cerimonial. Abans de prendre la paraula, l’orador colpeja el seu seient amb un manat d’herba, seu i s’adreça a la tribu. Castelar no va necessitar mai una cadira així, però potser Iglesias, aquell fill únic sobrevalorat, la cadira cerimonial que pot veure’s a l’Urban l’ajudaria a reflexionar, perquè l’oportunisme acaba cansant. Fins i tot a les núvies.
Quan vaig entrat a l’habitació no vaig pensar en cocodrils, però sí en aquell jove hereu de la família Rockefeller a qui, després de matar-lo, se’l van cruspir. Va passar als anys 60 del segle XX. I els qui se’l van cruspir van ser els membres d’una tribu de Papua Nova Guinea.
quim vila “Els seus vins i els formatges de la germana entusiasmen fins i tot les escultures”