El desencís de la rosa
Que lluny queden aquells temps celluts en què artistes i intel·lectuals –des de Joaquín Sabina, Joan Manuel Serrat i Miguel Bosé fins a Pedro Almodóvar, Boris Izaguirre, Jesús Vázquez, Núria Espert i fins i tot Bernardo Bertolucci o Daniel Barenboim– acompanyaven qui va jugar a ser el nostre
Obama, José Luis Rodríguez
Zapatero, i fins i tot assumien l’apel·latiu d’“artistes de la cella”. Era el 2008 i a ZP li cantaven, al Círculo de Bellas Artes de Madrid, un poema de Mario Benedetti musicat per Serrat: “Defender la alegría como un derecho / defenderla de dios y del invierno / de las mayúsculas y de la muerte / de los apellidos y las lástimas / del azar”. Tot i que la crisi ja planava per l’horitzó, era conjurada amb un optimisme infantiloide, destapant l’ampolla de les llibertats, vibrant.
Com han canviat Ana Belén i Víctor Manuel, Imanol Arias, Ramoncín o Antonio Banderas –als quals l’inefable Jesús Gil va denominar güisquiprogres– escortant un Felipe encara vivaç i magnètic abans que es convertís en gerro xinès i julivert de totes les salses. Actualment, no hi ha famoset que vulgui posar amb la terna de candidats a la secretaria general del PSOE. La política, a la qual prestaven les seves veus i rostres, taca i fins i tot esquitxa de merda. La pèrdua del suport social del PSOE és clamorosa: ni una cara, ni una foto, ni una celebritat. Per entendre aquesta desafecció, caldria recordar la terrible frase de Rafael Sánchez Ferlosio que deia que “quan els socialistes escolten cultura estenen un xec en blanc”. Eren els anys vuitanta i els fons destinats al cinema, la moda, la literatura o la música fluïen, mentre que la cultura del pelotazo, seguida de la crisi i la postcrisi, han aixecat un mur que ha deixat fora artistes i intel·lectuals.
Avui, uns apel·len a les bases i altres al pedigrí. El Susanat per fi ha mogut fitxa, custodiat per les restes arqueològiques del socialisme espanyol. Encara no m’he pogut recuperar de l’impacte: què hi feien tots aquells senyors amb el gest congelat en les seves cares de pedra? A més del clàssic enverinament entre Felipe i Guerra, hi ha la competència de Felipe i
Zapatero a Veneçuela: el primer és advocat de Leopoldo López però no pot veure’l, mentre que
ZP, ben rebut per Maduro, sí que ha pogut visitar el líder dissident. No han coordinat una estratègia comuna perquè no es truquen ni es parlen. Al costat van fer-hi seure Rubalcaba, contra qui va actuar Susana Díaz donant suport a Pedro Sánchez en lloc del delfí d’Alfredo, Eduardo Madi-
na, a qui ara, en canvi, ha sumat a la seva candidatura. “Res no uneix més que un enemic comú”, em diu l’assessor de comunicació Luis
Arroyo, que ha treballat per als tres candidats. El “tots amb Susana” és també un “tots contra
Pedro”. Però la militància de base cavalca a un altre toc i a València el ciutadà Sánchez –competitiu, tenaç, treballador, resolutiu, fred– va aplegar un bon grapat de simpatitzants, mentre que la sortida de la Virgen del Rocío del Susanat es va preparar amb mesos d’anticipació. “Ella és afectuosa, curosa amb la gent; no li agrada la batalla a camp obert, prefereix la competició de saló”, m’expliquen. Converso també amb Ignacio
Molina, professor de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Madrid i relativitza la desfeta del PSOE: “Si per declivi entenem només el suport electoral, a Euro- pa Occidental, en general, la socialdemocràcia passa un mal moment, sí. A Holanda, Grècia o Irlanda la seva representació no passa del 5%; però a Alemanya, Itàlia i Portugal supera el 25% i a Espanya està una mica per sota”. També em diu que el que s’ha acabat és l’alternança i que el PSOE del futur ha de definir la seva posició en el tauler de joc polític.
És el gran dilema. Parlo amb amics de l’entorn oficialista i diuen que “el Pedro Sánchez que s’escora a l’esquerra és un personatge que ha acabat creient-se” i altres en sintonia amb ell raonen que “per fer caure un secretari general elegit per la militància calia haver-li preguntat a la militància” o que “el partit està molt envellit i controlat del tot per l’establishment. La clau: que els joves no s’hi identifiquen”. Domina un desconcert i poca idea del que passarà a finals de maig. Paul Valéry va dir que en tota disputa no és una tesi el que es defensa sinó un mateix. Les tesis tenen defensors, suports. En la solitud del “jo” sobren fins i tot les cares conegudes.
“No m’he recuperat: què hi feien tots aquells senyors amb el gest congelat en les seves cares de pedra?”