LA FACTURA DEL BREXIT TREU EL CAP EN L’HORITZÓ
PREUS MÉS CARS I ÈXODE D’EMPRESES I EMPLEATS PRIMERS SÍMPTOMES DE LA SORTIDA DEL REGNE UNIT DE LA UNIÓ EUROPEA
Theresa May ha estat comparada amb Margaret Thatcher, amb Angela Merkel, amb Winston Churchill, amb Enric VIII... Però en realitat només caldria posar-li una barba i lliurar-li un bastó per convertir-la en el Moisès anglès, que porta el poble elegit de Déu (un de tants) a la terra promesa, on tot seran vi i roses, lluny de l’opressió i la burocràcia de la Unió Europea. I que des de dalt de l’Scafell Pike (la muntanya més alta d’Anglaterra amb els seus raquítics 978 metres d’altitud, al Districte dels Llacs) llegeix les taules de la llei, començant pel primer manament. Que no és “Estimaràs el Senyor amb tot el teu cor” sinó una mica més prosaic: “Brexit significa Brexit”.
Fins ara Brexit, al diccionari del Govern britànic, només volia dir coses bones: independència, llibertat, sobirania, ocupació, creixement econòmic, superàvit comercial, prosperitat, reconeixement internacional, glòria imperial... Només a partir d’aquesta setmana Moisès May ha començat a reconèixer que “tindrà conseqüències” i no totes seran meravelloses. No els ha posat nom, però en certa manera ha començat a preparar els britànics per al que serà una travessia més o menys dura pel desert, i al final de la qual no necessàriament trobaran el paradís.
Quines són aquestes conseqüències? Moltes es poden intuir, però no constitueixen una certesa i entren al terreny del càlcul, del pronòstic o de la política-ficció. D’altres són ja una realitat, van prenent forma o són a la cantonada. Com per exemple l’increment de la inflació, la disminució de les inversions, l’èxode de mà d’obra europea, el trasllat d’empreses al continent, l’impacte negatiu sobre les universitats i el món acadèmic, el debilitament de la City, el desafiament a la integritat territorial del Regne Unit amb un nou referèndum d’independència a Escòcia i l’enduriment de la frontera entre l’Ulster i la República d’Irlanda.
El columnista Timothy Garton Ash compara el Brexit amb una òpera en cinc actes de la qual fins ara només n’hem vist tres: el referèndum del 23-J, la interpretació del resultat i la invocació dimecres passat de l’article 50 del tractat de Lisboa. El quart seran els dos anys de negociacions del divorci i un acord de lliure comerç, i el cinquè la fase de transició per implementar els compromisos. I, tan sols llavors, quan s’abaixi el teló, se sabrà si es tracta d’una farsa, un drama o una gran tragèdia. Una comèdia, segur que no. I un musical, encara menys.
La data clau al calendari és el maig del 2020, quan hi ha previstes les pròximes eleccions generals britàniques, que a efectes pràctics seran un referèndum sobre el Brexit i sobre la gestió de Theresa May. El març de l’any anterior hauran acabat les negociacions amb la UE, i, o bé les dues parts s’han tirat els plats pel cap, o bé existeix el marc d’un acord comercial. Tant els totpoderosos mercats com els votants s’hauran fet una opinió de si la cosa funciona o no, de si respon a les expectatives i si s’han complert les promeses. La gent tindrà la sensació que la seva qualitat de vida ha millorat, ha empitjorat o continua igual. I estarà a punt de celebrar-se el segon referèndum sobre la independència d’Escòcia, o ja s’haurà celebrat (la tardor del 2019 és una possible data de compromís). Les especulacions sobre si l’article 50 del tractat de Lisboa és reversible o no i sobre si un país que l’ha invocat pot fer marxa enrere són irrellevants. Aquells comicis determinaran el camí a seguir.
“No us heu de fer il·lusions que els votants condemnin May i el Brexit per molt malament que vagin les coses –opina el politòleg Duncan Heath–. Els enemics d’Europa no són electors corrents, sinó conversos que estan vivint una croada, incapaços de contemplar l’horitzó amb objectivitat. Si d’aquí tres anys la situació és catastròfica, no donaran la culpa a la primera ministra, que és el seu Moisès i el seu messies, sinó als euròfils, al sector de la premsa que els dona suport, a la UE per negociar de mala fe, castigar el Regne Unit i fer impossible un acord, i els immigrants”.
Les dades macroeconòmiques han contribuït fins ara a sustentar la narrativa de May i els brexistes que tot serà per bé. L’última projecció és que el PIB creixerà aquest any un 2%, quatre dècimes per sobre del càlcul d’un 1,6% i molt lluny de la recessió pronosticada pels més pessimistes, mentre que la taxa d’atur continua en mínims històrics (4,7%, que desafia la lògica que els estrangers treuen la feina als britànics). La recaptació d’impostos s’ha incrementat, però aquí s’acaben les bones notícies. La lliura esterlina ha perdut un 16% del seu valor respecte al dòlar i un 12% respecte a l’euro, i es preveu que caigui encara un 5% més. Com a conseqüència, les importacions resulten més cares, i la
El primer que han notat els britànics és que tot costa més amb una lliura devaluada
Els grans bancs d’inversió preparen el trasllat d’operacions a països del continent
inflació se situa ja en el 2,6%, cosa que afecta principalment les fruites i verdures perquè les collites al sud d’Europa han estat dolentes. La gasolina i el dièsel també s’estan apujant. Per no incrementar els preus, els fabricants de barretes de xocolata han reduït la mida dels productes. El valor dels pisos ha començat a baixar.
No es pot parlar d’un èxode massiu de treballadors estrangers, però alguns han començat a marxar així que milloren les economies d’Itàlia o Polònia, i aquí augmenta la incertesa del Brexit, el racisme i la xenofòbia. L’ambaixada espanyola ha creat una finestreta especial per atendre les preguntes de les 131.355 persones registrades com a residents al Regne Unit. L’altre dia, en un centre de massatges i recuperació de Belsize Park (nord-oest de Londres), a un client anglès li van assignar una fisioterapeuta romanesa. En va demanar una altra, i li van posar una portuguesa. Tot irat, va preguntar pel mànager i va dir: “Que no hi ha cap anglès que pugui fer això? Si el negoci fos meu, donaria la feina als britànics i tots vosaltres seríeu als vostres països”. I després es va sotmetre al tractament.
El rellotge ha començat a córrer. Sectors com la medicina pública, la cura de nens i gent gran, la restauració, l’agricultura, la mineria, els boscos, les manufactures, la distribució, la pesca, la construcció, la banca o la informació i tecnologia depenen de manera notable dels 2,3 milions de treballadors de la Unió Europea. En els últims mesos de l’any passat, a la callada, ja se’n van anar 50.000, entre ells 20.000 metges i infermeres. El nombre d’estudiants i professors estrangers que demanen d’anar a la Universitat de Cambridge i d’altres de prestigi similar ha descendit un 14%. Altres ciutats europees es disputen les seus de l’Agència Europea del Medicament i de l’Autoritat Bancària Europea, que actualment són a Londres. Lloyds, la companyia d’assegurances més important del món, ja ha anunciat l’obertura d’una subsidiària a Brussel·les. Bancs d’inversió com l’HSBC, JP Morgan Chase, UBS, Citigroup i Morgan Stanley ultimen els seus plans per abandonar part de les seves operacions a la City, ja que no és clar que conservin el passaport ol’ equivalència que els permet efectuar transaccions al continent. Fàbriques japoneses de cotxes com Toyota i Nissan han exigit al Govern de Theresa May garanties que no patiran com a conseqüència del Brexit, i un eventual increment de tarifes serà compensat amb retallades fiscals i disminució de la burocràcia. Els defensors del medi ambient temen per la neteja de les platges i la protecció de les espècies una vegada derogades les directives europees. Dues de cada tres empreses de joc amenacen de marxar. Aerolínies low cost com EasyJet o Ryanair podrien perdre moltes de les seves rutes i vols. Els futbolistes de països comunitaris s’enfrontaran a les mateixes regulacions d’immigració que els africans, i per poder fitxar per equips de la Premier hauran d’haver jugat un mínim de partits internacionals amb les seves seleccions. Juan Mata i Ander Herrera, del Manchester United, no complirien els requisits.
La City exerceix com a banquer del planeta, i és el centre financer més important del món juntament amb Nova York, amb un superàvit comercial anual de 80.000 milions d’euros. A cap altre lloc no es fan més transaccions de divises, més gestions de fons i derivats. Un 7% de la seva força laboral procedeix de països de la Unió Europea, i la predicció més optimista és que, amb el Brexit desapareixeran uns deu mil llocs de treball. La més pessimista, que fins a cent mil, amb la qual cosa s’evaporarien literalment 25.000 milions d’euros, un 6% del PIB. Els estudiants estrangers aporten tres mil milions d’euros a l’economia nacional.
Deia l’exgovernador de Nova York Mario Cuomo que els polítics fan campanya amb poesia, però governen amb prosa. Theresa May i els seus acòlits han demostrat ser magnífics poetes del Brexit. Però que siguin capaços d’escriure una bona novel·la, o almenys un conte de fades amb final feliç, és una altra història.
El cor financer de Londres podria perdre entre 10.000 i 100.000 llocs de treball Les eleccions del 2020 seran a tots els efectes un referèndum sobre el resultat del Brexit