Ter Stegen rememora la remuntada
“I Suárez em va preguntar: ‘Però què fas aquí?’”
Ros, alt i repentinat, Marc-André ter Stegen (30 d’abril del 1992, Mönchengladbach) és fàcilment identificat com a alemany arquetípic a uns 100 metres de distància quan, a la Ciutat Esportiva, surt del cotxe, per descomptat de tecnologia germànica també. Tot i això, en la distància curta aquella robòtica impressió inicial es va diluint, el porter del Barça es mostra com un paio molt segur d’ell mateix, però també de conversa afable i sincera, fins i tot sentimen- tal. Domina el castellà, salconduit que li ha facilitat la integració al vestidor, mentre que per l’afició fa ja temps que se sent beneït, i més encara després del paper apassionat (aquella nit el cíborg que porta dins el va abandonar del tot) en els últims minuts de bogeria de la gran remuntada europea. D’aquest i altres assumptes en parla amb La
Vanguardia.
Sempre s’ha dit que per ser porter s’ha d’estar boig.
Comença forta la primera pregunta d’aquesta entrevista... Som com qualsevol jugador, però ens diferencia dels altres el fet que ens llancem a buscar la pilota allà on vagi. És especial el que fem però no és una bogeria.
Però el porter està sol. La pressió se sent de manera diferent. Sí. Però era pitjor abans. Anys enrere els porters estaven molt allunyats de la resta de l’equip però ara s’ha canviat la manera de jugar, som més a prop dels altres companys, sabem que podem ajudar els defenses. És cert que entrenem sols i preparem els partits de manera individual, però alhora ens trobem més partícips del joc i units en la mateixa professió.
Segueix algun tipus de tècnica per suportar més bé l’estrès? Meditació, per exemple. Conec jugadors que ho fan, però jo funciono bé si estic tranquil amb mi mateix. Jo sé quan he fallat i quan he fet un bon partit i no em preocupo pel que ha de venir. Hi ha multitud d’opinions al voltant, però jo només em preocupo de les que són més a prop, de la de l’entrenador de porters per exemple. Després hi ha la meva xicota. Ella no hi entén gaire, de futbol, però des d’una òptica diferent sap detectar com em trobo. Passa poques vegades que tingui un mal moment però quan passa sap com estic. És una altra forma de meditació.
Expliqui-m’ho.
Si tens una persona que et tracta com cal s’assoleix una cosa molt especial. El mateix passa amb Dela (José Ramón de la Fuente, tècnic de porters), importantíssim per a mi, o amb el míster. T’expliquen les coses amb detall. Totes aquestes opinions són les que sento més a prop i són les més importants. Amb ells hi estic molt bé.
Sempre ha sorprès la gran seguretat que té en si mateix malgrat la seva joventut. Al principi es va confondre amb altivesa. Mirar endavant és essencial. No hi ha cap altra manera de treballar. Recrear-se en les errades del passat és un error, no les pots canviar.
Recorda el primer dia que es va posar uns guants?
Buf, fa molt temps. Tenia nou anys. Em va agradar la sensació perquè vaig poder veure el partit des d’una altra perspectiva, m’adonava dels moviments dels jugadors anant d’un costat a l’altre... Va ser divertit perquè vaig poder corregir i ajudar els meus companys. En realitat m’agradava molt més ser jugador de camp però el futbol és així.
Per què va dir que sí llavors?
El nostre porter habitual es va lesionar. “Sí, ho faré, només és un partit”, vaig pensar. Però vaig canviar de lloc per sempre.
D’aquí li ve el bon joc amb els peus...
M’ha agradat sempre el futbol, m’era igual com i de què però sempre duia una pilota. Ara és la meva professió i es veu de manera diferent. Però sempre passa alguna cosa nova, això és el que
m’agrada d’ aquest esport.
S’ha penedit mai de ser porter?
De vegades l’entrenador et diu coses que no vols sentir i es produeixen moments difícils, però aquests moments els superes amb una bona família i persones properes que t’ajuden. La meva mare ha estat sempre important en aquest sentit.
Què és més important per a un porter, les mans o els peus?
La meva professió és parar pilotes. Les mans són molt més importants que els peus.
L’hi dic perquè Zubizarreta va descartar Courtois perquè el seu estil no encaixava amb el delEn els Barça. partitsEl seu, pots sí. ajudar l’equip a sortir jugant amb la pilota per fora o per dins. És una manera de generar superioritat, una cosa important en segons quines situacions. Tenir confiança és bàsic per fer-ho.
Parla habitualment amb Zubizarreta, vostè?
De tant en tant. Tenim menys contacte. Però sempre li agrairé com em va explicar tot el que m’esperava aquí.
Zubizarreta va ser el porter de la primera Copa d’Europa que va guanyar el Barça a Wembley. 20 dies abans havia nascut vostè. Li interessa conèixer la història del club? Sí, esclar. Quan jugues en un club així no et pots limitar a jugar i ja està. No és només això, cal identificar-se amb les seves circumstàncies i amb el seu passat. Sé que el Barça va passar temps difícils, que no estava tan fi com ara,
però cal dir que políticament tot ha canviat moltíssim. Tot acaba arribant quan es fa amb coneixement.
Parlem de la remuntada contra el PSG. La seva jugada recuperant una pilota en camp contrari i provocant una falta serà recordada per sempre. Expliqui-la. No es pot, va ser una cosa tan única... Al final jugues i et dediques al futbol per viure coses com aquesta. Va ser molt especial. En aquell moment no vaig pensar que tot acabaria com volíem. Intentar-ho de vegades és el més important.
Però què hi feia vostè, allà?
No ho sé (rialles)... Ser allà al davant no quadra amb la meva posició.
Va demanar de pujar vostè o l’hi va ordenar l’entrenador?
El míster em va fer un gest com dient-me “som-hi” i Unzue anava dient “no, no, no, no, queda’t, queda’t” i jo vaig intentar no mirar-me’l. Després Luis (Suárez) em va preguntar “però què hi fas aquí?”. “Queda un minut”, em vaig dir, “aquests moments cal aprofitar-los, passen molt poques vegades”.
El que fa diferent la jugada és que vostè no fa falta sinó que
“Al final et dediques al futbol per viure coses així; va ser especial, únic, no havia viscut mai una cosa així”
“El míster em va fer un gest com dient-me ‘Vinga, som-hi’, i Unzue anava dient ‘No, no, no, queda’t, queda’t’”
“Em vaig posar els guants per primera vegada amb 9 anys: ‘Sí, ho faré, només és un partit’, vaig pensar”
recupera la pilota per continuar jugant. Ho sé. El sentit era generar superioritat amb un jugador més, fixant un futbolista rival. No era la meva intenció fer un gol sinó posar-ho tot en moviment.
Havia vist mai el Camp Nou així, o algun camp de futbol en la seva carrera? No. Fins ara no he viscut res semblant.
Com ha de ser per a un porter enfrontar-se a Messi, Neymar i Suárez? Un es prepara per a tot, però per parar aquests tres cal tenir una mica de sort perquè quan se’t posen al davant és difícil. Per això són al Barça. El que puc dir és que estic molt content de no jugar contra ells i més encara de jugar amb ells.
Es va dir que l’àrbitre els va ajudar a la remuntada...
Si vam marcar sis vegades no és gràcies a l’àrbitre. En aquell mateix partit hi va haver decisions a favor i en contra per a nosaltres. Però el futbol permet que es digui de tot, fins i tot coses que no són veritat. Aquell partit el vam començar amb un 1-0 al minut 3. Aquests partits no els guanyes amb l’àrbitre, els guanyes amb el cor, amb el camí que fas servir
per mirar de guanyar. Ens en vam sortir perquè vam voler i hi vam creure al cent per cent cada moment del partit, fins i tot després del 3-1, quan tot semblava perdut.
Com viu la rivalitat amb el Reial Madrid?
Des del principi, tot just arribar, vaig notar que és una cosa diferent. Té relació amb el futbol però també amb la política. Jo prefereixo dedicar-me només al futbol. Som onze i no ens interessa l’altra part. Volem guanyar.
Ha parlat amb Claudio Bravo d’ençà que se’n va anar?
He seguit la seva trajectòria però no hem parlat gaire. Està en una situació complicada, però estic segur que recuperarà el seu lloc, és molt bo, ho aconseguirà.
Quantes voltes fa el futbol. El City el volia a vostè...
Jo visc el moment. És el més important. Estic content aquí, amb els companys i els amics, així que espero guanyar molts títols més, és l’objectiu.
Un dia va dir que no li agradava ser definit com el porter del futur sinó com el del present. Ja ho ha aconseguit. S’hi veu gaires anys, aquí? No ho sé. Intento fer el millor per a mi i per a l’equip. Donar la millor
versió i millorar. El que ve després no se sap mai.
Trobarà a faltar Luis Enrique?
Em sembla que encara no hem arribat a aquest punt. Ha guanyat moltíssims títols i sempre ha fet el millor per al club. Em puc imaginar que la decisió que ha pres no és gens fàcil. Li agraïm moltíssim el que ha fet per nosaltres però queda Lliga, queda la Champions, la final de la Copa... És millor no parlar-ne i concentrar-nos en la competició.
El seu pròxim entrenador podria ser un exporter. Què li sembla? No ho sé. Cada tècnic té el seu punt de vista. No sé quin entrenador vindrà, però això no em capfica ara. Queda molt de temps i cal concentrar-se en el present. Hi ha molts partits el mes d’abril.
Si guanyen la Champions Arda Turan perdrà la barba i vostè s’afaitarà el cap. Així es van desafiar a Twitter...
Serà així si la guanyem, sí.
Qui afaita qui?
No ho sé. No n’hem parlat, però m’agradaria fer-ho. Ho faré el primer dia de la pròxima temporada, la nova.
I si Arda Turan no hi és?
Hi serà, hi serà... (rialles).
“Mirar endavant és essencial; rabejar-se en les errades del passat és un error, no les pots canviar”
“Quan jugues en un club així no et pots limitar a jugar; cal identificar-s’hi, coneixe’n el passat”
“La decisió que ha pres no és gens fàcil; li agraïm moltíssim el que ha fet per nosaltres”