Mor el filòsof Salvador Pániker
Als seus llibres integra la saviesa oriental i el desenvolupament occidental
Barcelona no serà la mateixa sense Salvador Pániker, mort divendres a la nit “tranquil, a casa seva i sense patiment”, segons va informar el seu fill Agustín.
El filòsof de la trobada entre Orient i Occident, el gran entrevistador dels anys seixanta, l’activista pel dret a una mort digna, el cervell de l’editorial Kairós, va ser també un personatge mundà, seductor i presumit, amant de les converses intel·ligents, de les reunions sofisticades i el contacte amb el saber i el poder. Home de moltes facetes, una de les quals ha estat elevar el nivell de la discussió intel·lectual catalana i espanyola ajudant-la a incorporar la complexitat ideològica del món posterior al maig del 68, i el seu pluralisme espiritual.
Nascut el 1927, el seu pare era un industrial indi que s’havia instal·lat a Espanya el 1916, i la seva mare pertanyia a la burgesia catalana. En la seva educació va pesar el cristianisme progressista matern i la influència del germà gran, Raimon, un dels primers intel·lectuals de l’Opus Dei (del qual després es va desvincular). Pániker pertanyia a la brillant ge- neració dels cinquanta, la de Barral i Gil de Biedma, als quals ha sobreviscut, gairebé trenta anys. També la dels cineastes Jaime Camino, Pere Portabella o el pensador marxista Manuel Sacristán.
La seva formació va tenir un caràcter molt plural i aviat es va fer camí al món dels negocis, i es va assegurar una posició acomodada. Casat amb la futura escriptora i dibuixant Núria Pompeia, amb qui va tenir cinc fills, el 1965 funda editorial Kairós. El 1966, a la contraportada del seu primer llibre important, Conversaciones en Cataluña, Pániker es definia amb les següents paraules: “Llicenciat en Filosofia, enginyer industrial, promotor d’empreses, músic i escriptor; fa un metre seixanta-vuit, pesa setanta-cinc quilos i té la pressió sanguínia baixa” (una reconeguda hipocondria el va acompanyar sempre). “Salut, treball intel·lectual, món afectiu: tot això al mateix sac, motius permanents de la meva vida,” escrivia als seus diaris de l’època.
Conversaciones en Cataluña recollia 25 entrevistes amb personatges com ara Josep Pla, Salvador Espriu, Adolfo Marsillach, Pedro Duran Farrell i l’alcalde Porcioles: figures del franquisme, figures amb futur i figures de la contestació més o menys tolerada del moment. Va ser un best-seller, “le livre dont on parle le plus à Barcelone”, segons Le Figaro . El va seguir, intensificant el to polític, Conversaciones en Madrid (1969), pel que desfilaven ministres com Fraga o López Rodó i
opositors com Tamames i Tierno. Tots dos, llibres indispensables per entendre la fase final del franquisme.
Convertit en una estrella del món cultural i social, Pániker col·labora regularment a La Vanguardia (de la qual va rebre el premi de periodisme Godó Lallana) i es va integrar a l’escena de la llavors pròspera gauche divine. Això no li impedeix de consagrar-se a sistematitzar una visió del món en què s’integren les seves inquietuds i influències. El 1982 publica el seu assaig clau,
Aproximación al origen, on es proposa de trencar amb el suposat antagonisme entre l’espiritualitat oriental i el món desenvolupat i tècnic d’Occident. Per Pániker no hi ha conflicte: pots aprofitar les aportacions del taoisme, el budisme o el zen, i alhora servir-te dels punts de vista de la llavors naixent informàtica, la cibernètica o la teoria dels sistemes. I com a teló de fons, l’atenció a la contracultura dels Estats Units dels anys seixanta, de la qual va editar algunes de les figures principals.
Claus del pensament panikerià: assumir la complexitat, evitar el dogma, apuntar simultàniament a l’origen i cap al futur, ser més primitius i també més refinats. Les tesis d’aquest volum les completaria als seus Ensayos retroprogresivos, en què abunda en conceptes com el paradigma ecològic i també l’hologràfic: cada individu és la totalitat de les coses, cada part conté el tot.
Va coquetejar amb la política i va ser diputat a la llista d’UCD per Barcelona de l’any 1977, fins que va renunciar. Compromès amb la lluita per l’eutanàsia, presidi l’Associació Dret a Morir Dignamente.
Després de publicar dos volums de memòries (Primer testamentoy Segunda memoria), l’última etapa de la seva vida Salvador Pániker es llança amb esperit juvenil a una singular aventura creativa. Ja fets els setanta comença a publicar uns dietaris reelaborats, en què combina reflexió íntima, vida social, retrats dels seus amics, històries sentimentals (s’havia separat temps enrere de Núria Pompeia) i, per descomptat, una successió de pensaments en clau “retroprogressiva”. A Cuaderno amarillo ,i Variaciones 95 segueix Diario de otoño, molt més greu i marcat per la malaltia i mort de la seva filla Mónica. El 2015 va publicar Diario de un anciano averiado, i fa uns quants mesos em va confessar que estava acabant un altre lliurament. Aquests llibres de l’última etapa li asseguren per si sols un lloc d’honor a la literatura espanyola contemporània.
Va defensar l’eutanàsia, i va ser premi Godó de periodisme i autor d’uns diaris esplèndids