El temps apressa (gairebé) tothom

EL Manifest futurista, redactat el 1909, exaltava la velocitat, fins al punt que recalcava la seva bellesa: “Un automòbil bramant que sembla córrer sobre la metralla és més bonic que la Victòria de Samotràcia”. És evident que Mariano Rajoy no s’hagués avingut gaire amb el fundador del futurisme, Filippo Tommaso Marinetti, que afirmava que el temps i l’espai havien mort i que vivíem en l’absolut, “perquè ja hem creat l’eterna velocitat omnipresent”. No dic res de nou si afirmo que el president espanyol no és un home de presses, per bé que els qui han investigat l’ús del temps asseguren que la sensació de la seva falta és una de les paradoxes contemporànies, ja que els dispositius digitals que ens haurien d’alliberar de tasques contribueixen a la sensació d’acceleració de la vida perquè els dediquem més hores del que seria raonable (Esclavos del tiempo, Judy Wajcman).

Quan falten pocs mesos perquè el sobiranisme convoqui (o almenys ho intenti) un referèndum, que difícilment es durà a terme perquè Rajoy ha deixat ben clar que en cap cas no l’autoritzarà, el Govern central vol fer-se més present a Catalunya, ha anunciat inversions en infraestructures pendents i intentarà un relat més amable de la situació. Això difícilment evitarà el vertigen de la tensió final, amb una majoria al Parlament aprovant les lleis de desconnexió i un Tribunal Constitucional anul·lant-les. I si això s’esdevé així, les inhabilitacions i les responsabilitats penals enfosquiran la vida política, abocant el país a unes complexes (i tenses) eleccions.

Una de les poques coses positives és que el president espanyol no té previst prémer el botó vermell del 155 i que alguns col·laboradors del president creuen que després del big bang podria plantejar una solució constitucional per a l’encaix de Catalunya. Però el temps se’ns farà molt llarg. A tothom, menys a Rajoy.