Protestes amb sordina

José Antonio Zarzalejos reflexiona sobre la situació política catalana: “Les sentències del TSJC i del TS que condemnen a diferents penes d’inhabilitació i multa amb arrest substitutori Artur Mas, Irene Rigau, Joana Ortega i Francesc Homs, per la comissió del delicte de desobediència greu al Tribunal Constitucional, han registrat una sísmica gairebé imperceptible en l’opinió pública independentista. En tot cas, no han provocat expressions de protesta pública col·lectiva”.

Per dret i sense anestèsia, el Cercle d’Economia ha descrit el diagnòstic sobre la situació en què es troba Catalunya: hi ha un “cansament acumulat”, també una “radicalització creixent” i concorre la “sensació de trobar-nos en un atzucac”. Malgrat tot, els empresaris que s’agrupen en l’entitat estan “convençuts que es poden donar les condicions per a una negociació”. Poques paraules però precises per dibuixar una conjuntura que ha entrat en una deriva perillosa. Es podrà debatre sobre els matisos del diagnòstic, però no titllar-lo d’ignorant de la realitat catalana ni refutarlo per ser sucursal o tributari d’una organització aliena a Catalunya.

El cansament a què al·ludeixen els empresaris del Cercle s’observa amb la desmobilització popular. Les sentències del TSJC i del Tribunal Suprem que condemnen a diferents penes d’inhabilitació i multa amb arrest substitutori Artur Mas, Irene Rigau, Joana Ortega i Francesc Homs, per la comissió del delicte de desobediència greu al Tribunal Constitucional, han registrat una sísmica gairebé imperceptible en l’opinió pública independentista. En tot cas, no han provocat expressions de protesta pública col·lectiva, al contrari de quan els ara condemnats van ser calorosament acompanyats fins a les dues seus judicials a Barcelona per milers de ciutadans i a Madrid per una representació política d’alta qualificació en començar el mes de febrer els respectius judicis orals.

Ni tan sols la pèrdua de l’escó d’Homs al Congrés –corol·lari de la sanció d’inhabilitació– no ha estimulat les organitzacions independentistes –habitualment tan actives– a convocar una protesta de carrer. Hi ha fatiga, hi ha embafament i, a més, hi ha escepticisme sobre la sort del procés. El dia 27 de març es van consumir els divuit mesos de termini que l’actual Executiu es va donar a si mateix per culminar la desconnexió. S’ha superat el calendari establert i s’entra en una pròrroga indefinida que es promet –les promeses abunden– que conclourà a la tardor amb la convocatòria de la consulta separatista. L’enquesta del CEO de divendres passat és molt expressiva sobre això.

El radicalisme encara és més evident que el cansament en una societat catalana serena i que ha posat en relleu el civisme en les últimes dècades. Un radicalisme que ha consistit en l’intent a l’estil batasuna d’okupar la seu barcelonina del PP per un sector de les joventuts de la CUP sota la mirada complaguda i complaent de la diputada Anna Gabriel i l’exdiputat David Fernàndez. Aquest vandalisme és encara més pervers perquè els cupaires, anticapitalistes i ultraesquerrans i dels quals depèn la majoria secessionista al Parlament i, en conseqüència, el Govern de la Generalitat, es van negar a condemnar la coacció a la Cambra.

Malgrat que Carles Puigdemont es va cuidar de retreure l’acció contra el PP, no es va privar als Estats Units de formular davant un escàs auditori –90 oients– una desqualificació miserable de la democràcia espanyola. No només va mentir assegurant que l’Estat no compleix la Carta Europea dels Drets Humans, sinó que es va permetre comparar la Constitució espanyola amb la de Turquia d’Erdogan (allà, 10.000 detinguts i 60.000 funcionaris purgats) i atribuir al Govern comportaments com els que es donen a Albània, Moldàvia o Ucraïna. No són paraules aquestes subsumibles en la postveritat sinó en la falsedat del discurs d’un polític que ha perdut el sentit de la realitat.

La sensació que descriu el Cercle d’Economia d’“atzucac” explica, encara que no justifica, que es produeixin aquests radicalismes verbals i aquestes accions coactives. Quan no hi ha raons, es desfermen emocions i pulsions incontrolades, verbals i físiques, que enrareixen tant el clima general que donen peu a editorials en què “l’incident de la CUP” suggereix similituds amb la

kale borroka al País Basc, sense oblidar que Societat Civil Catalana també ha patit la desinhibició amenaçado-ra dels socis parlamentaris del PDECat i d’ERC. Si no s’obre alguna vàlvula d’escapament, aquest “atzucac” propiciarà nous i preocupants episodis com els dels passats dies i discursos com el pronunciat pel president en una sala de la Universitat de Harvard.

Malgrat tot, “es poden donar les condicions per negociar”. Els empresaris catalans van anar dimarts a la convocatòria de Mariano Rajoy al Palau de Congressos de la Diagonal barcelonina per escoltar un plantejament –potser el primer– empàtic amb les necessitats materials de Catalunya. El president del Govern central va comprometre inversions per al Principat de 4.200 milions en aquesta legislatura, mentre els ministres d’Hisenda i Economia estudien plantejar la condonació de fins a 70.000 milions de deute de la Generalitat amb el Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA).

Alguns dels assistents a la convocatòria del cap del Govern espanyol van fer el cor fort i van vèncer el profund recel que a Catalunya provoquen les promeses governamentals que, bé per la crisi, bé per determinades concepcions ideològiques, no s’han complert en el passat. Però aquesta actitud –la de l’empresariat català i la del mateix Govern– encara que sigui inicial, fa versemblant una reconnexió entre la societat catalana i les instàncies estatals que vagi marginant els discursos separadors d’aquí i de fora d’aquí per reconstruir la “nova concòrdia” a què va apel·lar –recordant Cambó– Mariano Rajoy.

Aquesta ha estat una setmana esclaridora perquè s’ha produït un diagnòstic precís des de l’epicentre de Catalunya –l’empresarial– i s’ha registrat un moviment gairebé inèdit des de l’Administració general de l’Estat mitjançant la presentació a Barcelona i pel president del Govern d’un pla d’infraestructures que incorpora una visió d’Espanya que podria superar la concepció radial instal·lada, tantes vegades de manera infausta, en el quilòmetre zero d’Espanya que no és altre que la Puerta del Sol de Madrid.

El discurs de Puigdemont a Harvard és el d’un polític que ha perdut el sentit de la realitat i l’intent d’assaltar la seu del PP sembla un comportament

batasuna