De la ruptura al cinisme
L’inici de les dures negociacions sobre la sortida del Regne Unit de la Unió Europea; i la perversió de la voluntat popular que, amb motius espuris, emparen alguns fòrums de les xarxes socials.
LA negociació del Brexit comença amb les espases enlaire. Forma part del manual d’inici d’un tràmit de separació d’una parella que ha estat unida durant 44 anys, temps en què han atresorat un llegat d’interessos en comú amb costos i beneficis que és necessari repartir-se amb equitat. Com que la ruptura no té marxa enrere, segons argumenta Londres i assumeix Brussel·les, els uns i els altres han posat sobre la taula les bases de partida del divorci, que, de moment, dibuixen un horitzó tempestuós.
La carta que la primera ministra britànica, Theresa May, va fer arribar a la Unió Europea dimecres passat contenia una advertència que no va agradar a Brussel·les. Per reforçar la seva voluntat de negociar en paral·lel la marxa de la UE i el nou acord comercial amb la institució continental, May deixava caure que “seria un error molt costós debilitar la nostra cooperació (...) que garanteix la protecció dels nostres ciutadans”. Atès que, anteriorment, la ministra de l’Interior britànica havia insinuat que Londres podria abandonar l’Europol, les paraules escrites de la primera ministra van prendre una importància capital en l’enlairament del Brexit.
El poder de la intel·ligència britànica en la lluita contra el terrorisme i el crim organitzat és assumit per tots com a decisiu; és per això que Brussel·les en va prendre nota i el president del Consell Europeu, Donald Tusk, va contestar divendres amb el plec de condicions de la negociació amb Londres. Primer punt: no a la pretensió britànica de plantejar en paral·lel la sortida de la UE i la construcció del nou marc de relació, d’acord amb el manifestat en diverses ocasions per la cancellera Angela Merkel, que, no cal ni dir-ho, s’erigeix com la defensora dels drets europeus. O sigui, per la UE el primer és posar-se d’acord en la factura que ha de pagar Londres –quantificada en uns 60.000 milions d’euros– i després es parlarà d’acords, especialment en els terrenys financer i industrial, en els quals la City i les empreses automobilístiques britàniques tenen importants interessos que es poden veure seriosament afectats pel Brexit.
Però també és cert que ningú no vol portar les coses al límit. Mentre Tusk repeteix una i altra vegada que la negociació ha de ser “un exercici de control de danys”, May lluita amb el sector més partidari del Brexit dur, que l’acusa de tova, i destaca per a la negociació amb la UE el secretari de l’Exchequer, Phillip Hammond, un polític partidari d’una sortida suau del continent. La primera ministra fins i tot ha deixat entreveure que acceptarà un període de transició entre el divorci i l’acord comercial i que les empreses britàniques hauran d’assumir les regles europees en les relacions continentals. No hem d’oblidar que Theresa May, encara que euroescèptica, va fer campanya per romandre a la UE i que la seva conversió al Brexit té un fons més pragmàtic que de convenciment polític, per molt que les seves declaracions puguin semblar el contrari.
La batalla per un Brexit dur que es lliura al Regne Unit té un fons populista i mediàtic que no es correspon amb la realitat d’una societat tan madura com la britànica. D’aquí que, paral·lelament a la carta de comiat, May declarés l’europeisme de la Gran Bretanya i la seva ambició d’aconseguir amb la UE un “acord de lliure comerç audaç i ambiciós”. Encara que la UE no l’hi posarà fàcil. Entre altres raons perquè els arguments que han portat el Regne Unit al Brexit es poden trobar també en altres països europeus, que poden seguir l’exemple britànic. Un risc que Brussel·les no pot córrer.