EL CREPUSCLE DELS DÉUS
En els principals esports d’equip cada vegada és més complicat revalidar èxits en les grans competicions
En el futbol, com en els principals esports d’equip, cada vegada és més difícil revalidar èxits en les grans competicions.
Des que la Copa d’Europa de futbol es va passar a dir Lliga de Campions cap equip no ha estat capaç d’aixecar-la en dues edicions consecutives. De fet, l’últim club que va defensar amb èxit el seu títol continental al torneig més prestigiós va ser el llegendari Milan d’Arrigo Sacchi, el 1989 i el 1990. En bàsquet cap conjunt no ha enllaçat tres Eurolligues seguides des que ho va aconseguir el talentós grup de Split –Jugoplastika, Pop 84– liderat pel fantàstic Toni Kukoc, entre el 1989 i el 1991 (l’Olympiacos es var quedar amb dues, el 2012 i el 2013, com a exemple més recent). I en handbol l’últim precedent de conjunt repetidor a la Champions és el Ciudad Real (2008-2009). Molt més lluny queden el domini del Madrid de Di Stéfano, dels Celtics de Bill Russell a l’NBA i dels Yankees de Yogi Berra a la principal lliga de beisbol dels Estats Units (vegeu gràfic). No és temps per a dinasties en l’esport professional, en què cada vegada hi ha més igualtat i competitivitat. Hi ha equips que la busquen i en bona mesura l’abracen, com els New England Patriots de futbol americà i el Barcelona de futbol aquesta última dècada, però sense aquella anyenca regularitat aclaparadora que recullen els àlbums de records.
Per parlar d’aquesta qüestió La Vanguardia ha consultat quatre experts en quatre esports: Arrigo Sacchi (futbol), Juan Antonio Corbalán (bàsquet), David Barrufet (handbol) i Andrea Zanoni (futbol americà). Començant pel futbol, Sacchi ofereix raons físiques i psicològiques per explicar per què no es repeteix l’èxit a la Champions dos anys seguits. “És una competició molt particular i molt complicada. Els jugadors ho han de donar tot per guanyar-la, i quan la guanyen l’any següent no sempre estan disposats a donar la vida per aconseguir-la. Si no dones el màxim al camp no es pot vèncer, perquè el torneig cada vegada està més igualat. Nosaltres vam guanyar dues copes d’Europa seguides, i abans l’Ajax, el Bayern i el Madrid n’havien guanyat algunes de consecutives, però ara són altres temps. Els futbolistes necessiten una dosi extra d’esforç físic i, sobretot, mental per conquerir la Champions, i després queden espremuts”.
Pel que fa al bàsquet, Corbalán, bon coneixedor, malgrat que no coetani d’aquell Madrid que dominava la Copa d’Europa abans que la dominés el Varese (tots dos van arribar a sumar quatre títols en cinc temporades), té molt clar l’anàlisi de per què ara no hi pot haver aquestes supremacies. “Amb el Barça de futbol l’aficionat blaugrana no es pot queixar els últims anys”, diu, amb una rialla, l’exbase. Ja centrant-se en la matèria, afirma: “La sensació que em fa és que el bàsquet, com altres esports, s’ha globalitzat molt, i aquesta globalització ha portat una homogeneïtzació. Abans els recursos eren locals, i eren els que eren i cadascú competia amb aquests recursos. Ara qualsevol equip pot fitxar un rus, un lituà, un serbi o un eslovè, per posar alguns exemples. Aquest mercat abans no existia”. A aquest fet Corbalán afegeix el pes dels poderosos tentacles de l’NBA. “A això se suma la circumstància que els 60 o 70 millors jugadors d’Europa se n’han anat als Estats Units; molts equips han adquirit altres jugadors de nivell mitjà-alt molt semblants. Ens han privat de les superestrelles a Europa, però hem guanyat un altre tipus de jugadors que provoquen un equilibri en la competició. La competició s’ha igualat pel mig”, diu l’exjugador del Madrid.
També s’han escurçat les distàncies a l’handbol. És el que opina David Barrufet, guanyador de set copes d’Europa amb el Barcelona i membre de l’impressionant equip de Valero Rivera, que en va enllaçar cinc entre el 1996 i el 2000. “Hi ha estructures molt més potents i pressupostos més elevats. Abans només hi havia dos o tres equips amb opcions, però ara poden ser vuit o deu els que aspiren al títol. Hi ha equips amb opcions a Alemanya, a Polònia, a Macedònia, a Hongria i a França. I, esclar, també hi ha el Barça. Es tracta d’equips que es poden anar alternant a l’hora de guanyar la Copa d’Europa perquè tot està molt igualat entre ells. El torneig es converteix en
més competitiu, i també en més atractiu. Perquè molts equips es veuen amb opcions, i aleshores inverteixen més diners per aconseguir l’objectiu”.
Si es trasllada la comparativa als Estats Units, en l’esport on és més complicat mantenir-se en mode campió és a l’NFL de futbol americà. “Està tot pensat i molt reglamentat per fomentar la igualtat entre tots els equips i per intentar evitar el que en certa mesura estan aconseguint els fenomenals New England Patriots (cinc títols en 16 anys). El que fa l’NFL és molt interessant, perquè el 33% dels títols es decideixen al camp; l’altre 33%, a la banqueta, i el 33% restant, als despatxos, perquè la gestió de la plantilla és molt important”, explica Andrea Zanoni, comentarista des de fa moltes temporades a Movistar.
Zanoni aprofundeix en els condicionants que equilibren la competició. “En el draft de l’NFL no hi ha sorteig com al de l’NBA, sinó que el pitjor equip sempre té el número u del draft i, al contrari, el campió elegeix l’últim. A més a més, es procura que els pitjors equips tinguin un calendari una mica més suau que els millors per fomentar la igualtat”.
A tot això s’afegeix la política de remuneracions als jugadors. “El límit salarial a l’NFL és molt estricte. Quan un equip és campió li costa molt retenir tota la plantilla, perquè tots volen cobrar més. No és com el Madrid i el Barça, que ho arrasen tot. Aquí el talent es va repartint, i això influeix en els resultats”, assegura Zanoni. No és temps de dinasties.