MISTERIS DEL GRAN DUCAT
Aparct fa temps, el fosc cas dels atemtats amb bomba de Luxemburg continua sense resoldre’s trenta anys després.
Podria ser un guió de l’entranyable Henning Mankell, si no fos perquè la novel·la negra del Bommeleeër luxemburguès supera tota ficció. Són les 4 de la matinada del 9 de novembre del 1985. Eugène Beffort, treballador de l’empresa Dupont de Nemours, para atenció a un cotxe estacionat amb els llums encesos entre la boira al costat del límit de l’aeroport Findel de Luxemburg. Beffort s’acosta al cotxe, distingeix a l’interior cables i components elèctrics, però el que més el sorprèn és la identitat de l’ocupant del cotxe: és el príncep Jean de Nassau, germà del gran duc. Poc després d’aquella trobada, el radar de l’aeroport explotava.
Entre el 23 de gener del 1984 i el 25 de març del 1986, a Luxemburg es van cometre 20 atemptats amb bomba sense víctimes i set robatoris d’explosius i material electrònic per fer-los detonar. Una cosa mai vista en aquest petit país, paradís fiscal i oasi europeu en pau social i violència política. Bombes sense motiu aparent ni reivindicació; contra pals de telecomunicacions, el radar de l’aeroport, la piscina olímpica de Kirchberg, el barri de les institucions europees, amb motiu d’una cimera europea, als despatxos de jutges i seus policials, en una planta de gas, contra el Palau de Justícia... Atemptats duts a terme professionalment, desvergonyits per la seva audàcia. Aquella onada inusual va durar dos anys i tres mesos. I va donar lloc a un procés sense precedents, el judici del segle, el procés Bommeleeër, literalment “col·locador de bombes”.
La plana major de la seguretat luxemburguesa i les primeres autoritats, primers ministres, presidents i fins i tot l’esmentat príncep Jean de Nassau, han desfilat durant anys davant els tribunals en el procés més gran de la història judicial del país. Hi ha vuit imputats, tots membres de la Brigada Mòbil de la Gendarmeria (BMG), un grup format per militars d’elit, o comandaments d’aquest i altres cossos de seguretat.
Per sobre de tots ells s’endevinen unes ordres vinculades a l’stay-behind de l’OTAN fèrriament blindades, malgrat que els jutges han fet la seva feina. Doncs bé, aquest “judici del segle”, del qual amb prou feines s’ha parlat als mitjans de comunicació –cosa que forma part del blindatge– està suspès des del juliol del 2014.
El lletrat luxemburguès Gaston Vogel, de 79 anys d’edat, no és el que es diu “un advocat socialment compromès”. És l’advocat més conegut del Gran Ducat. Vogel és el defensor de dos gendarmes acusats de participar en la col·locació de les bombes d’aquest cas extraordinari. Em rep a casa seva, enmig d’una decoració que revela l’interès que té per les cultures orientals.
El juny del 2014, després de 177 audiències, el judici va ser suspès en espera que el jutge d’instrucció preparés les denúncies contra sis oficials més de la gendarmeria. Des d’aleshores s’espera. Tots els terminis raonables s’han superat i Vogel no amaga la seva enrabiada.
“Som davant d’un dossier absolutament lamentable que viola sistemàticament l’article 6 de la Convenció Europea de Drets Humans, que preveu que els processos s’han de fer en terminis raonables: en aquest cas el que és raonable s’ha superat mil vegades”, diu.
La meva pregunta següent (Com s’explica això?) desferma un torrent: “Ningú no està interessat a conèixer la veritat. Per mi la veritat és que van ser atemptats comesos en la lògica de la guerra freda de l’època per forces fosques de l’OTAN, que és la cosa que més detesto del món, perquè és gent deshonesta i sense cap llei, que el 1983-1984 actuava pertot arreu, a Itàlia, a Bèlgica i altres llocs”.
Segons Vogel, defensar que aquells atemptats van ser una iniciativa de la mateixa policia perquè s’augmentés el pressupost, com pretén el fiscal, és “una idea espantosa i absurda”, “una tesi idiota”: “Per augmentar el pressupost n’hi ha prou amb dos o tres atemptats, no vint. La policia ja ho tenia tot quan es va produir l’atemptat últim i més greu, contra l’aeroport.”
“Suposem que van ser iniciativa dels policies, en aquest cas faria falta una organització, una decisió, però no s’ha investigat mai més amunt. Qui els va dir als policies que fessin això? Per què no s’avança? Per què no es va investigar mai l’exèrcit? Són els militars els que hi entenen, de bombes i explosius, no els policies. Estic indignat: aquest procés dura des del 1989, han passat trenta anys i no hi ha res! Els belgues estan en la mateixa situació amb les matances de Brabant. No avancen per trobar els assassins: com avançaran?, és l’omertà! (en italià, llei del silenci)”.
El veterà advocat confirma l’“excel·lent” feina feta pel tribunal al llarg de les 177 audiències. “La meva queixa és contra qui va enviar el procés al tribunal criminal, contra la cambra del consell (judicial): aquest no és un cas criminal de dret comú, és un procés polític en què hi ha altres interessos coberts per l’omertà .Elquea mi m’interessa és el govern de l’època. No van fer res, no han dit
Per sobre dels vuit gendarmes imputats, la gran incògnita és qui va donar les ordres Luxemburg era important en la guerra freda per l’aeroport i la posició clau entre França i Alemanya
res. Per què? Perquè eren sota la fèrula de l’OTAN, havien de callar, vet aquí per què! El mateix jutge d’instrucció ho va dir a l’audiència: ‘És un assumpte d’Estat que no ha de ser revelat’. Es diu Klein, escrigui-ho, ja està retirat, és un cas que m’aclapara i m’esgota molt”, diu Vogel agafant aire.
Al judici, el príncep Jean de Nassau va declarar que aquell dia estava caçant a França amb Henri Giscard d’Estaing, fill de l’expresident de França i home de negocis tèrbol. Els autors concrets de les bombes eren membres de la Brigada Mòbil de la Gendarmeria (BMG). Aquell cos d’elit format per militars responia de la vigilància de la residència d’estiu de la família ducal, la Tour Sarrazine, situada a Cabasson (Costa Blava). “El príncep Jean coneixia bé els membres de la BMG i tenia certa familiaritat amb ells”, explica una font coneixedora del sumari.
El paper del príncep en els atemptats s’hauria pogut limitar al fet d’actuar com a “pòlissa d’assegurança”. És a dir, si algun guàrdia s’acostava al lloc on es preparava un atemptat mentre es col·locaven els explosius, la seva reacció davant de tal personatge aclaria tota sospita i només es podia quadrar respectuosament.
Quatre mesos abans de l’atemptat de l’aeroport, el 5 de juliol del 1985, un turista belga estava acampat amb la seva caravana a la rodalia d’un altre escenari d’atemptat amb bomba. Va veure dos homes de més d’1,80 d’alçada i un estrany tragí d’individus parlant amb walkie-talkies, una fugida precipitada i després una explosió. El turista va identificar un dels policies de la BMG, l’altre no quadrava. Havia vist un home de cabells arrissats i l’únic que quedava d’1,80 d’alçada al grup era calb. La investigació va trobar la perruca arrissada entre els accessoris de la BMG.
“Luxemburg és un país petit, però la posició entre França i Alemanya i el seu aeroport li donaven importància en els plans de la guerra freda”, explica una altra font coneixedora dels detalls del dossier Bommeleeër. “L’OTAN s’havia queixat que el radar no era prou modern, sobre això hi ha documents”, diu.
D’aquesta increïble història es coneixen els petits presumptes autors, els vuit inculpats, però el més interessant és saber qui movia els fils al nivell superior, per sobre dels executors.
“El contacte entre els uns i els altres, era Charles Bourg, segon cap de la policia luxemburguesa. Bourg i el seu germà, un radical d’extrema dreta vinculat al cap de l’exèrcit, eren el contacte amb l’stay-behind”. El sotsoficial de la BMG, Jos Steil, era al seu torn l’enllaç entre Bourg i els que posaven les bombes”, explica la primera font. Abans de morir Steil va dir a la seva dona: “Sé qui eren els que van posar les bombes”. “Només un insider podia saber, per exemple, on era el domicili del jutge d’instrucció on van posar una bomba el 16 de febrer del 1986...”
El cas Bommeleeër va deixar una enorme quantitat de peces i proves. N’han desaparegut moltes. Va ser el mateix cap de seguretat de Luxemburg durant els atemptats, Armand Schockweiler, qui va robar de l’arxiu judicial 80 proves el 1996; bateries, empremtes, mostres, documents... Schockweiler, com Bourg, és un dels imputats en aquest procés estranyament interromput. “El Govern no podia no saber què passava”, assenyala la segona font.
Explico al lletrat Vogel el que em va dir, fa quatre anys, l’exsecretari d’Estat alemany de Defensa Andreas von Bülow (vegeu La
Vanguardia del 5 de maig del 2013) sobre el “judici del segle” de Luxemburg, que aquest expert en serveis secrets (25 anys a la comissió de serveis secrets del Bundestag) seguia amb una gran atenció: “Em temo que al judici de Luxemburg tot ens porta cap a un banc de sorra perquè l’assumpte quedi encallat”.
És el que sol passar, deia Von Bülow, “quan els serveis secrets estan implicats en operacions il·legals: s’intenta convèncer els tribunals, sobretot els fiscals, que no s’hi fiquin”.
Vogel escolta la cita amb mal humor. “Aquest és el procés més llarg i més important de la història de Luxemburg, veritablement excepcional”, diu. Potser es reobre l’any que ve. O potser no.