EXPOSICIÓ DESAPROFITADA
Ara fa cent anys, el 23 d’abril del 1917, Barcelona va perdre una oportunitat d’or per dotar-se d’un museu de primer ordre europeu. ‘La Vanguardia’ reconstrueix l’exposició que ho podia haver fet possible
Fa cent anys, Barcelona va perdre l’oportunitat de tenir un museu de primer nivell europeu.
Acomençaments del segle XX Barcelona volia ser el París del Sud, “el París de migdia”, va dir Prat de la Riba. La locomotora industrial tirava a tot vapor de l’economia i la ciutat s’embellia amb noves avingudes i arriscats edificis modernistes. En art es volia competir amb la Biennal de Venècia i s’hi van organitzar exposicions internacionals per comprar obres que omplissin els museus incipients. Després del desànim del 1898, el 1907 es va organitzar la que els historiadors consideren l’exposició més important de la història catalana. S’aspirava a situar Barcelona com un dels grans centres artístics. Renoir (nou olis), Berthe Morisot (quatre), Sisley (vuit), Mary Cassat (cinc), Manet (tres), Monet (vuit), Pissarro (set), més obres menors de Giaccomo Balla, un dibuix de Burne-Jones i un paisatge naturalista de Picabia. Els preus anaven dels 5.000 francs als 60.000 d’El caçador de lleons i els 80.000 d’El pidolaire de Manet (El bevedor d’absenta s’oferia per 8.000 francs). El marxant Paul Durand-Ruel va esclatar: “Considero un insult les ofertes que m’ha enviat”, escrivia indignat al comissari de l’exposició, Carlos Pirozzini. Estava disposat al regateig, però li oferien 4.000 francs per un Monet que en valia 22.000!, un quadre de la sèrie El pont de Charing Cross. Finalment, es va comprar seguint la moda, davant la desesperació dels artistes més iniciats. De les 33 obres adquirides de pintors estrangers, al lector només li serà familiar el nom de Rodin.
El 1917, fa ara cent anys, hi va haver una segona oportunitat. França estava en guerra i la neutralitat espanyola va obrir oportunitats de negoci que van generar abundants fortunes. Els homes de la Lliga creien que, apostant per França, París els donaria suport per aconseguir l’autonomia. A França li interessava derrotar també a Espanya el potent partit germanòfil, encara que sense incomodar Madrid. Un nombrós grup d’artistes –Sert, Utrillo, Sunyer, Anglada Camarasa, Rusiñol, Casas, Nogués, Mir, Canals, Apeles Mestres, Feliu Elias, Llimona, Casanovas, Clarà, Mallol, Togores, Torres-García, Alexandre de Riquer ...– va demanar de celebrar a Barcelona els tres salons d’art més importants de París. França va acceptar i en va nomenar comissari André Saglio.
L’exposició va ser gegantina. Més de 1.400 obres, incloent-hi arts decoratives, dibuixos, medalles i llibres, a més de pintura i escultura. La seu va ser el Palau de Belles Arts, a l’actual passeig Lluís Companys, que va ser enderrocat el 1942.
El 1917 va ser l’any que Duchamp va veure rebutjat el seu cèlebre urinari Fountain, al Saló dels Independents de Nova York. L’any anterior, l’artista havia estat la sensació de l’Armory Show, la primera gran mostra d’art d’avantguarda als
La primera oportunitat es va deixar passar el 1907, quan es volia competir amb la Biennal de Venècia El 1917, amb el franc sota mínims, no hi va haver ofertes per a obres mestres de l’impressionisme
EUA, amb Nu descendant un escalier n°2, que el 1912 havia estat exposat a la Sala Dalmau, davant la mofa del públic i l’anatema llançat per Eugeni d’Ors. Barcelona, a més, acollia una impressionant colònia d’artistes d’avantguarda que fugien de la guerra, Marie Laurencin, Gleizes, Cravan, els Delaunay, Charchoune... Gràcies a Picabia, que, amb l’ajuda de Dalmau, va editar la revista 391, la ciutat consta com un dels epicentres, amb Zuric i Nova York, del terratrèmol dadà que va dinamitar el cubisme... sobre el paper. Van passar per la ciutat sense deixar-hi empremta.
A la mostra del 1917 l’artista més avançat era Matisse. Les obres de Cézanne eren dos paisatges gairebé naturalistes. L’amic de Picasso André Salmon escrivia a La Publicidad el dia de la inauguració, el 23 d’abril: “M’avergonyiria escriure fins on ha