NATURALESA INDÒMITA
El documental ‘Cantábrico’ revela imatges inèdites de la caça del llop, el festeig del gall fer i altres escenes de la fauna salvatge
El documental Cantábrico revela imatges inèdites de la fauna salvatge.
Una bandada de sis llops capitanejats pel mascle alfa caça un cérvol després d’una persecució implacable sobre la neu abans que la seva víctima caigui abatuda a dentades. Un grup de quatre galls fers exhibeix el seu plomatge negre en forma de ventall durant el festeig en un cantador abans d’un fugaç aparellament. Un escurçó observa a un pam dels seus ulls el seu propi part: el naixement de nadís que surten del seu ventre embolicats en la fantasmal làmina transparenti del sac vitel·lí...
Són algunes de les sorprenents imatges del documental Cantábrico, del director Joaquín Gutiérrez Acha, que s’estrena aquest cap de setmana en cinemes. Rodat a Castella i Lleó, Cantàbria i Astúries (i produït per Wanda), presenta escenes fins ara inèdites de la naturalesa a Espanya. Per aconseguir-les, el director s’ha valgut d’una moderna tecnologia de la imatge que permet endinsar-se als llocs més inaccessibles i captar la més desconeguda vida quotidiana de la fauna salvatge.
Cantábrico és una veritable “celebració de la vida” que recull passatges de la naturalesa que no han tingut fins ara testimonis que els divulguessin. Són esdeveniments o accions d’una complexa filmació i que han pogut ser revelats gràcies a les noves tecnologies de la imatge. Cambres d’ultradefinició i alta velocitat per alentir moviments inapreciables per a l’ull humà, drons per volar dins dels boscos, time
lapses per mostrar en pocs segons accions que duren dies o setmanes, o l’ús d’helicòpters dotats d’estabilitzadors per rodar en els paisatges aeris són alguns recursos utilitzats.
La pel·lícula presenta el document inèdit d’una persecució completa d’un bandada de llops que culmina amb la captura d’un cérvol després d’una extenuant persecució per la neu. Anteriorment, s’havien vist llops caçant, sempre en escenes efímeres, però no s’havien observat mai amb tot detall els preparatius d’una organitzada família sencera de llops per capturar un cérvol. L’enregistrament permet corroborar la teoria que qui caça i mata sempre és el mascle alfa, el líder del grup. “La resta de la llopada va tallant el pas; té una funció, va seguint el cérvol; però qui realment caça i mata és el líder”, explica el director Gutiérrez Acha, també naturalista i productor. L’escena va ser rodada a uns tres-cents metres de distància en una trobada inesperada amb l’equip de rodatge, que va poder obtenir la seqüència sencera mentre els llops eren totalment aliens a l’enregistrament.
No menys vistós és el grup de galls fers que componen una escena de zel col·lectiu, que gallegen en un cantador i exhibeixen els seus vols d’ostentació per seduir les femelles amb sons roncs. Són estampes més pròpies de fa quaranta o cinquanta anys, perquè l’estat de les poblacions de gall fer actualment és crític.
“La utilització de tecnologies està donant grans resultats. Si veiéssim documentals fets fa uns anys ens semblarien una mica rudimentaris, molt primaris. Ara, gràcies a aquestes tecnologies, és com si entréssim als llocs més recòndits”, diu Gutiérrez Acha. Les càmeres utilitzades en el rodatge tenen una resolució enorme (16.000 fotogrames per segon, quan abans es treballava amb 24 fotogrames), la qual cosa permet recollir imatges que abans l’ull humà no podia captar. Així, s’ha pogut recollir la fugaç aparició del salmó remuntant veloçment els rius càntabres; la posta d’ous d’aquest peix, apreciable en instants nítids gràcies a càmeres autònomes, tutelades per l’equip amb prismàtics des de l’exterior del riu; o les merles sortint d’una cascada d’aigua d’aspecte impenetrable o capbussant-se als
Les tecnologies modernes recullen imatges que abans l’ull humà no era capaç de captar
rius per pescar insectes aquàtics.
Gràcies al time lapse, que concentra en pocs segons accions que duren dies o setmanes, s’ha gravat el curiós comportament d’una planta carnívora del gènere Drosera, la rosada del sol, que atreu, captura i digereix insectes mitjançant els seus brillants i gelatinosos tentacles vermellons.
Abans s’havien d’utilitzar llargues i pesades grues, mentre que actualment els drons poden travessar desnivells a la recerca de nous punts de vista, baixar per un bosc entre arbres o remuntar el curs d’un riu. Les microcàmeres han entrat als nius d’escurçons per contemplar els seus parts múltiples; han espiat la vida secreta de les aranyes que regalen a la seva parella erugues embolicades en la seva tela de seda com un ham sexual; han revelat la impostura de la papallona formiguera fosca (Phengaris nausithous), que, en el seu estat de larva, actua com a falsa germana de les formigues per deixar-se alimentar i rebre totes les moixaines mentre creix, abans que, ja com a papallona, mostri el seu veritable rostre i hagi de sortir fugint de la seva crisàlide per evitar la ira de les obreres carnívores al detectar l’engany.
Aquest és un catàleg de sorpreses que ajuden a entendre per què Gutiérrez Acha diu que “Espanya és el país amb més biodiversitat d’Europa”. És un cant a la vida que ens recorda què és la llibertat animal, o per què convé protegir aquest patrimoni ecològic que el director ha convertit en un tresor d’imatges pacientment recopilades al llarg de 26 mesos de dura feina en totes les estacions.
És un àlbum que inclou un ermini que converteix la neu en un camp de joc, on actua com un gimnasta que allarga en l’aire les cabrioles i les contorsions; un picot que trepa el tronc d’un arbre amb un sotragueig fuster fins a construir la seva casa de fusta; els isards que s’encimbellen en pendents verti- com si volguessin iniciar un gran eslàlom sobre la neu pols. I tot això amb el fil conductor d’un relat amb successives escenes de la vida íntima dels óssos, que mostren la seva insospitada capacitat d’enfilar-se als arbres per agafar els fruits i jugar en l’herba com en una excursió campestre familiar en què només hi falta el picnic.
“La tecnologia de la imatge està oferint noves possibilitats per divulgar el coneixement sobre la naturalesa”, explica Arturo Menor, realitzador de pel·lícules documentals (com la premiada Wildmed, el último bosque del Me- diterráneo, centrada en la serralada del sud Sierra Morena). La mítica sèrie El hombre y la Tierra ,de Félix Rodríguez de la Fuente, es rodava utilitzant sobretot el trípode com a element tècnic fonamental. Avui dia el protagonisme el tecals nen les càmeres d’alta definició, tecnologies de drons o estabilitzadors adossats al xassís dels helicòpters, dirigits per un operador dins de l’aparell.
“Els nous recursos tècnics permeten produir pel·lícules de manera més vistosa i guanyant espectacularitat”, diu Arturo Menor, que acaba de rodar el documental Barbacana, la huella del lobo ,ales terres d’Andalusia i Castella i Lleó. Amb aquesta pel·lícula persegueix explicar la interrelació entre l’home i el llop, així com “posar en relleu el món rural i donar a conèixer els problemes dels ramaders”.
“La meva pel·lícula pretén promoure un debat per canviar l’actual model de gestió dels llops a Espanya”, diu Arturo Menor, que reclama més participació de les televisions en aquests projectes, convençut que la funció d’aquestes no només és entretenir sinó també educar i vetllar per la conservació de la naturalesa.
“Tot el que sigui canviar el punt de vista per mostrar el que l’ull humà no pot captar presenta enormes atractius”, opina Fernando López Mirones, guionista i realitzador de documentals de naturalesa. Per López Mirones, aquesta innovació és necessària per interessar un públic jove en el coneixement de la naturalesa; a la pràctica, aquest tractament de la imatge va camí de convertir els animals en personatges de videojoc, apunta. López Mirones acaba de concloure el guió del documental A lomos de gigantes sobre la pesca de tonyina al Pacífic i l’Atlàntic, tot i que encara s’ha de concretar el seu finançament.
Pere Ortín, periodista i director de diversos documentals, no comparteix una certa visió que presenta el documental com un mitjà per mostrar els “secrets” que queden per descobrir en la naturalesa, una cosa que li sembla “pretensiosa i poc seriosa”. Ja va dir Edward O. Wilson, creador de la sociobiologia, que “la vida salvatge és un assumpte molt complex que no necessàriament pot ser explicat amb facilitat, ni tampoc entès d’una forma senzilla”.
Ortín, admirador de Werner Herzog i presentador i reporter durant deu anys d’El escarabajo verde de TVE, afirma que més enllà de la meritòria feina dels realitzadors, els documentals convencionals de naturalesa mostren símptomes d’esgotament i “necessiten una profunda renovació per trobar nous camins d’evolució per altres vies creatives”. El més difícil del treball audiovisual és aconseguir “una mirada pròpia; i als documentals de naturalesa els falten, en general, bons contadors d’històries”.
A Cantábrico, tot i això, les històries les expliquen els seus protagonistes.
Fotografies nítides i enfocaments canviants són la recepta per atreure un públic jove educat en el videojoc