El descens més difícil de l’esquiador d’Albertville
MICHEL BARNIER, NEGOCIADOR DEL BREXIT PER A LA UE
La cerimònia del Comitè Olímpic Internacional on es va anunciar que Barcelona acolliria els Jocs del 1992 ocupa un lloc destacat en la memòria sentimental de Michel Barnier. A ell li interessava el segon sobre. Quan Joan Antoni Samaranch va anunciar que els d’hivern anirien a Albertville, va ser a ell, president del departament de Savoie, a qui tots es van abraçar. Va ser un dels moments més dolços de la vida de Barnier, l’home elegit per negociar amb Londres la sortida de la UE. L’experiència va marcar la seva manera d’afrontar la feina i la política.
Definit pels tabloides britànics com l’home més perillós d’Europa i compendi del pitjor de França, Barnier no és un polític francès en voga. Nascut el 1951 a la regió alpina en una família modesta, gaullista des dels 14 anys, es va graduar a París a l’escola de comerç, no a l’Escola Nacional d’Administració, l’elitista planter dels polítics francesos. “A París ha estat objecte de cert menyspreu perquè no formava part de la bombolla”, rememora l’eurodiputat Michel Dantin (PPE), que el coneix des de fa 30 anys. “No sortia de l’ENA, i alguns pensaven que les seves conviccions eren massa fluixes. No li agrada la confrontació, s’estima més construir juntament amb els altres, cosa que a França se li ha retret”, diu.
Alguns l’anomenaven despectivament el monitor
d’esquí. Ell es defineix amb orgull com a montagnard. Motivat potser per tanta suspicàcia, ha coronat diversos cims. Amb 27 anys es va convertir en el diputat més jove de l’Assemblea Nacional. Ha estat tres vegades ministre (Medi Ambient, Exteriors i Agricultura), amb Jacques Chirac i amb Nicolas Sarkozy. És l’únic francès que ha estat dues vegades comissari europeu. Primer de Política Regional i després de Mercat Interior i Serveis Financers, quan la City ho va descobrir. “Un palmarès impressionant per a algú que no sigui brillant”, ironitza Dantin.
Barnier va aspirar a presidir la Comissió Europea. Derrotat per Jean-Claude Juncker, que el va fitxar com a negociador del Brexit. El passaport i el perfil europeista van provocar cert rebuig a Londres. “És un autèntic europeu. No representa França ni Alemanya. Farà el que cregui que és millor per a Europa”, diu Charles Grant, director del Centre for European Reform. “Té moltes qualitats necessàries en una negociació. No es perd en els detalls. És molt polític, veu on es pot tancar un acord”. Però, a diferència de la seva contrapart britànica, “no és el negociador en cap. Representa els estats membres més que a si mateix”.
El francès, que ha viatjat a totes les capitals europees per escoltar tots els punts de vista sobre el Brexit, ha aplicat a aquesta empresa el seu clàssic estil de treball. “És molt metòdic i molt organitzat. Té una gran capacitat per pensar a llarg termini”, explica un dels seus col·laboradors més estrets a Brussel·les. També és “estricte i de vegades impacient”, afegeix. “Va al gra i s’envolta de gent molt bona”, diu una altra font. “Seriós” és un altre adjectiu que apareix amb freqüència quan es parla de Barnier. “Sempre ho ha estat. Amb aquell mètode de rigor va guanyar els Jocs per a Albertville, una petita ciutat de 17.000 habitants, i encara l’aplica a la seva feina”, explica Dantin. Sempre amb un aspecte impecable, educat però distant en el tracte, Barnier destaca pel frugal estil de vida –poc francès, diuen alguns– i l’afició per l’esport. Si pot, neda una hora al dia. Corre i esquia. Amb el Brexit, s’enfronta al seu descens més difícil.
Menyspreat a París perquè no procedeix de l’elitista ENA, Barnier ha tocat el cim de la política francesa i europea gràcies a un estil sobri i rigorós