Dijous, 7 de maig del 2020
Història-ficció: han passat tres anys des que Anglaterra va notificar que se n’anava de la UE...
Les enquestes a peu d’urna no permeten pronosticar qui ha guanyat les eleccions, si la primera ministra conservadora Theresa May, o el líder laborista Keir Starmer. Malgrat aquest dia plujós de primavera, amb temperatures gairebé hivernals, llamps i trons, boira als comtats del sud i furioses ràfegues de vent al nord, la participació ha estat rècord. Al cap i a la fi es tractava d’un referèndum extraoficial sobre el Brexit. No es pot dir que les coses hagin anat bé els últims tres anys, per molt que el Govern posi la seva millor cara. La inflació s’ha disparat d’ençà que el Regne Unit, després d’abandonar el mercat únic i la unió duanera, importa i exporta sota els auspicis de l’OMC (Organització Mundial de Comerç), de la mateixa manera amb Alemanya i França que amb l’Afganistan i Zimbàbue. Tarifes de fins al 36% en alguns sectors tenen ofegades les empreses britàniques que encara no se n’han anat en orris. Nissan ha tancat la seva planta de Sunderland, i Toyota la de Derbyshire, atès que els subsidis que els donava Londres han estat declarats il·legals pels tribunals internacionals. De la City s’han evaporat 30.000 llocs de treball amb el tancament de les oficines de JPMorgan, Goldman Sachs i altres grans fons d’inversions, als quals els calia tenir un peu al continent. Frankfurt i París li han tret molt de negoci, i res no és com era abans del Brexit. Gratacels d’oficines construïts el 2015 continuen semibuits. L’ambient a Canary Wharf és desolador.
El panorama no és gaire millor al sector públic. El NHS (National Health Service) passa probablement la crisi més important de la seva història a causa de l’èxode de metges i infermeres de països de la UE, una sagnia que deixa un any rere l’altre al voltant de 25.000 vacants que els britànics no cobreixen. El ministre Jeremy Hunt ha demanat paciència, i assegura que hi ha en marxa programes d’ensinistrament, i que aviat “ja no caldran estrangers als nostres hospitals”. Però la patronal, en una dura carta publicada al Daily Mail, s’ha pronunciat contra qualsevol pujada salarial que augmenti encara més la inflació. Els sindicats han respost que els nadius no estan disposats a treballar pel salari mínim que cobraven polonesos i espanyols, i es queden a casa seva veient la televisió i cobrant l’atur. Mentrestant, s’han suspès totes les operacions que no siguin considerades de màxima urgència, i l’últim mes tretze pacients han mort als passadissos per falta d’atenció. Les clíniques han rebut instruccions de no prescriure medicaments.
En pubs, establiments de menjar ràpid i cafeteries de cadena, jubilats anglesos han substituït italians i romanesos per servir pintes i caputxinos, incentivats pel Govern de Londres per complementar la seva pensió amb una feina a temps parcial que els permet treballar les hores i els dies que volen, en espera que l’avenç tecnològic faciliti que els robots es facin càrrec d’aquestes tasques. Però no tenen l’energia que demana aquesta mena de feina, i fa temps que el sector fa lobby a Downing Street perquè augmenti el nombre de visats per a ciutadans de la Unió Europea que li correspon, i disminueixi els esgotadors tràmits burocràtics (formularis de més d’un centenar de pàgines) que fan desistir tothom. El mateix passa en el sector agrícola, que tem que aquest estiu no vinguin els temporers búlgars i es podreixin les maduixes als camps de Lincolnshire.
Tot i amb això, les xifres d’immigració no han baixat els “centenars de milers” que van prometre els brexistes, sinó només unes quantes desenes de milers. I la gent no està contenta. Sobretot a les regions del país que amb més entusiasme van donar suport al divorci de la UE, com a Yorkshire, les Midlands i el País de Gal·les, que enviava un 67% de les seves exportacions a la UE, i ara no sap on col·locar la seva carn de be. Els meravellosos acords comercials promesos per Theresa May amb la Xina, els Estats Units, el Canadà, Austràlia i Nova Zelanda no s’han traduït en res de concret. El comerç amb Europa ha caigut un 35%. La seu de l’Agència del Medicament s’ha traslladat a Barcelona, i la de l’Autoritat Bancària Europea a Berlín. El milió de britànics que viu a Espanya (300.000 de registrats) i els 200.000 espanyols residents al Regne Unit es troben en els llimbs legals, mentre Madrid i Londres negocien la sobirania compartida de Gibraltar.
“Es tracta del deteriorament més important en la qualitat de vida del país des del final de la Segona Guerra Mundial”, es lamenta Amanda Jackson, una perruquera de Hampstead. Les fruites i verdures estan pels núvols. Omplir el dipòsit de gasolina costa 150 euros. El vi francès s’ha tornat prohibitiu, igual que l’oli d’oliva espanyol, la llet (una quarta part de la que es consumeix és importada de la UE) o les flors holandeses. El mercat immobiliari es troba completament estancat. Els sous no pugen. El poder adquisitiu baixa un any rere l’altre. “El Govern ens anima a mantenir la calma i continuar endavant, però cal reconèixer que el Brexit ha estat un desastre”, diu. No cal dir que el seu vot ha estat per a Keir Starmer, l’exportaveu per a afers europeus del Labour que va substituir Jeremy Corbyn al capdavant del partit sis mesos abans dels comicis.
El Ministeri de Defensa ha reconegut un dèficit de 12.000 milions d’euros en el seu pressupost, i ha anunciat una disminució d’efectius en els marines i les SAS (forces especials). Un estudi independent qüestiona la capacitat de l’exèrcit de fer amb èxit una guerra com la de les Malvines, o de participar com abans en conflictes com els de l’Iraq o l’Afganistan. Als carrers es veuen més Vauxhalls, i menys Mercedes, Volkswagens i Audis (el nombre de vehicles procedents de la UE ha baixat del 70% al 50%). Les aerolínies de baix cost han eliminat força rutes, i els preus de les que sobreviuen s’han disparat. La Lliga de Futbol Professional ha demanat una exempció a les normes d’immigració i incentius fiscals perquè tornin les estrelles estrangeres. Importants universitats han obert campus a França i altres llocs del continent per captar el talent que ha deixat de venir al Regne Unit. Abans del Brexit, un de cada quatre estudiants de matemàtiques venia d’altres països europeus, ara només un de cada nou.
Però no tothom dona la culpa a Theresa May i el seu cercle de brexistes durs. “Els responsables són els intel·lectuals metropolitans, les elits proeuropees, els periodistes, els jutges, els advocats que viuen a la seva bombolla de Londres –acusa Martin Coulson, taxista–. Aquests són els autèntics enemics del poble. El Govern fa tot el que pot, però la Unió Europea s’ha negat a negociar de bona fe. Ens vol castigar per haver-nos-en anat, però ja veurem al final qui surt perdent. Si cal tornar a patir, patirem. Sang, suor i llàgrimes”.
La “frontera tecnològica” entre l’Ulster i la República d’Irlanda, operada per videocàmeres, és víctima de freqüents avaries als ordinadors i nombrosos problemes tècnics, i sovint es formen a les carreteres cues quilomètriques de camions que han de ser inspeccionats manualment. El mateix passa a Dover i altres ports d’entrada a Anglaterra, circumstància que alenteix l’entrada dels productes agrícoles per valor de gairebé 50.000 milions d’euros anuals que la Gran Bretanya continua important de la UE, malgrat les tarifes, perquè és el seu mercat més proper i més convenient. Les enquestes donen un avantatge de cinc punts als independentistes en el referèndum d’Escòcia de l’any que ve.
En contra de les promeses governamentals, el Brexit no ha servit per crear un model econòmic diferent, amb més inversió en tecnologia i sous més alts, més productiu, que afronti els reptes del medi ambient, l’automatització de llocs de treball, el desequilibri regional, el progrés de les economies llatinoamericanes i asiàtiques, l’envelliment de la població, la creixent desigualtat, ans al contrari. Els treballadors europeus se’n van, però els superrics venen. El número de jets privats al país ha assolit la xifra rècord de 30.000, i la de les persones amb més de mil milions de lliures al banc puja a un ritme del 40% l’any.
Demà se sabrà si Theresa May continua sent primera ministra, o si el Brexit li ha costat el càrrec. El resultat penja d’un fil.
O si no...
Londres, 7 de maig del 2020. Marine Le Pen és la flamant presidenta francesa, la Unió Europea s’ha partit en dos, Grècia i Holanda han abandonat el club, i els britànics beneeixen el dia que en van marxar. Theresa May no només ha estat reelegida, és la Winston Churchill del segle XXI.
Jubilats anglesos han substituït joves italians i romanesos als pubs i cafeteries de les grans cadenes La Premier League demana una exempció a les complexes regles d’immigració per poder fitxar europeus