El que se sap de l’‘stay-behind’
La història d’aquesta estructura clandestina de l’OTAN l’ha reconeguda fins i tot Berlín
El pla militar soviètic a Europa en cas de tercera guerra mundial era clar i conegut: plantar en 36 hores les divisions blindades al Pas-de-Calais. El 1990, en una rara visita periodística a la divisió cuirassada Taman, estacionada a la vila de Kalininets, al voltant de Moscou, el seu comandant, general Valeri Martxenkov, no ocultava aquell guió de Blitzkrieg escrit a la postguerra: devastador avanç cap a l’oest de les divisions blindades estacionades a l’Alemanya de l’Est, Polònia i Europa central i ocupació del gruix de l’Europa occidental.
L’OTAN, els efectius convencionals del qual eren a Europa numèricament inferiors als del Pacte de Varsòvia, també assumia aquell escenari inicial. Des dels anys setanta preveia una resposta nuclear tàctica fonamentalment a Alemanya, l’Air-Land battle, però des de molt abans es va desenvolupar un altre recurs, l’anomenat stay-behind: una xarxa secreta de guerrilla organitzada per al sabotatge, amb cèl·lules, quadres i dipòsits d’armes, preparats per ser activats en una Europa occidental ocupada pels soviètics així que es declarés la guerra.
La història de l’stay-behind, una estructura clandestina dins de l’OTAN, ha estat reconeguda fins i tot pel Govern alemany, que va dir que havia dissolt la seva, d’un centenar d’homes, quan es va acabar la guerra freda el 1991. Als anys seixanta, setanta i vuitanta aquella xarxa va ser utilitzada políticament, es va assortir d’elements de l’extrema dreta europea pilotats pels serveis secrets americans amb la col·laboració dels homòlegs europeus. En el marc de l’anomenada “estratègia de la tensió”, els propòsits eren diversos: crear o infiltrar grups armats d’extrema esquerra dissenyats per desacreditar moviments socials, atemptats per desestabilitzar governs i propiciar pressions preventives davant canvis considerats amenaçadors...
Va ser a Itàlia on es va arribar més lluny en el coneixement de la xarxa stay-behind local, o Gladio. Reconeguda pel primer ministre Giulio Andreotti el 1990, la investigació del Senat sobre la xarxa va dir, el 2000, que “aquelles matances, bombes i accions militars (491 morts i 1.181 ferits en 18 anys) van ser organitzades, o promogudes o avalades, per homes a les institucions de l’Estat i, com s’ha descobert més tard, per homes vinculats a la intel·ligència dels EUA”.
A Bèlgica es relaciona l’stay-behind amb la insòlita i inexplicada onada d’atemptats que hi va haver al país entre el 1983 i el 1985 coneguda com les matances de Brabant (28 morts i 40 ferits). Els atemptats van ser parcialment atribuïts a un grup fantasma, les Cèl·lules Comunistes Combatents, que eren activistes d’extrema dreta. Les armes i explosius procedien del robatori efectuat en una acció clandestina de les forces especials nord-americanes a la localitat belga de Vielsalm, el 13 de maig del 1984, on un gendarme belga va resultar greument ferit. Fa anys que el procés per aquests fets està empantanegat.
Un activista d’extrema dreta i exmercenari belga a Katanga (exCongo belga) anomenat Dislaire va confessar que havia estat contractat pels americans per haver transportat el comando a l’acció de Vielsalm. Dislaire va dir que també havia col·laborat en la comissió d’atemptats a Luxemburg. Aquest és un dels caps que vincula la trama de l’stay-behind amb la sèrie de Luxemburg.
A Bèlgica se la vincula amb les matances de Brabant, i altres hipòtesis la relacionen amb Luxemburg