Operació bastó i pastanaga (2a part)
El Govern de Rajoy calcula que hi ha un 14% dels votants catalans que podríem qualificar de volubles, és a dir, que podrien decantar-se per un bàndol o un altre segons la resposta que s’adopti per frenar el referèndum.
La setmana ens ha deixat un bon exemple de l’operació bastó i pastanaga que Mariano Rajoy està aplicant a Catalunya. Va començar dimarts amb la presentació a Barcelona del pla d’infraestructures de 4.200 milions fins al 2020 i va finalitzar divendres amb el recurs davant el Tribunal Constitucional contra qualsevol partida pressupostària que pugui destinar-se a un referèndum i en el qual es reclama que s’adverteixi ni més ni menys que 19 alts càrrecs de l’Executiu català de les conseqüències penals de la desobediència.
El Govern no es va preocupar per la pastanaga que va presentar Rajoy. Carles Puigdemont i els seus estan convençuts que, a hores d’ara, els catalans no es creuran les promeses del president del Govern central. Oficialment tampoc no temen el bastó, és a dir, els processos judicials, però el cert és que aquest vessant inquieta força càrrecs polítics afectats o que poden arribar a estarho. Malgrat l’aprensió que provoca la fustigació judicial, els dirigents del PDECat i d’ERC no tenen cap altra opció que continuar endavant amb el referèndum, ja que han fet d’aquesta meta l’objectiu gairebé únic de la le- gislatura.
Hi ha una dada de l’últim sondeig del CEO, l’organisme que realitza les enquestes per encàrrec del Govern, que s’ha valorat al Palau de la Generalitat per sobre fins i tot del percentatge de favorables o no a la independència. Es tracta d’una pregunta incorporada per primera vegada sobre el suport a un referèndum “convocat pel Govern i sense acord amb l’Estat”. El 50,3% declara que hi està a favor. Si el resultat hagués quedat per sota, l’Executiu català hauria tingut encara més problemes per justificar la seva aposta per la via unilateral. Amb aquest marge, tot i que escàs, considera que pot seguir el pla traçat.
Tot i que la inhabilitació d’Artur Mas i de tres dels seus consellers no ha provocat una resposta d’indignació al carrer, Puigdemont i el seu predecessor esperen que Rajoy intensifiqui l’acorralament al Govern i a la majoria parlamentària independentista de manera que es produeixi una reacció popular de defensa de l’autogovern. És a dir, es confia que el bastó sigui prou sever com per encoratjar la rebel·lió. A la Moncloa són conscients d’aquesta tàctica i no pensen a aplicar l’article 155 (que ningú no sap exactament com es concretaria), però sí a mantenir la pressió judicial.
Aquesta estratègia de fre a través dels tribunals provoca que al Govern ja s’admeti en privat que serà molt difícil celebrar el referèndum, però no dubten que Puigdemont el convocarà. És més, al PDECat hi ha estan convençuts que Oriol Junqueras, a qui es van delegar les feines per fer possible la consulta, ronseja amb els preparatius, cosa que ERC, per descomptat, nega. Hi ha un estira-i-arronsa dins del Govern sobre qui ha d’encarregar-se de què en relació amb el referèndum: si determinades ordres han de quedar per escrit, si les decisions s’han d’adoptar per acord de tot el Consell Executiu... En qualsevol cas, Puigdemont està decidit que Junqueras s’involucri a fons en la missió.
Mentrestant, Rajoy espera que les diferències entre els partits independentistes s’accentuïn tan bon punt hagin d’afrontar decisions arriscades. No s’ha d’oblidar el recent avís de la CUP d’abandonar el Parlament per deixar en minoria el Govern si no hi ha referèndum abans d’acabar el setembre, amb les consegüents eleccions. De moment, al Govern del PP el preocupa més que les pastanagues per a Catalunya aixequin recels en altres autonomies i li restin vots. Per això Rajoy no va trigar ni un dia a assenyalar que no hi haurà un tracte de privilegi per als catalans.
L’Executiu central està convençut que no hi haurà referèndum i que sí que hi haurà eleccions. Els populars calculen que hi ha un 14% d’electors catalans volubles, és a dir, que podrien decantar-se cap a un bàndol o un altre amb només un moviment en fals. D’aquests, un 5% podrien qualificar-se de sensibles, és a dir, que apostarien per un partit independentista tot i no ser-ho si Rajoy apliqués mesures desproporcionades per evitar el referèndum. I un altre 9% serien votants –simplifiquem– espantadissos, que deixarien de votar a favor del secessionisme si el PP es contingués i, en canvi, el Govern es deixés arrossegar per la CUP.
I així pretén seguir Rajoy, equilibrant, a la seva manera, els dos ingredients de la solució clàssica del bastó i la pastanaga.