La solució no va amb tren
Aquesta setmana el conseller Rull fullejava entre les seves notes una llista que anava molt més enllà dels habituals greuges en inversions a Catalunya. Es tracta d’un calendari etern en què la secretària de Mobilitat ha plasmat l’hipotètic acabament de projectes d’infraestructures compromesos pel Govern espanyol des de l’època de Zapatero i que continuen als llimbs. Són projectes per a més d’una generació, però no per la seva transcendència –podria ser–, sinó perquè és impossible veure’ls acabats en una vida en vista del ritme frenètic a què avança l’execució pressupostària. Aquí tenim els antecedents de dues de les noves prioritats de Rajoy: el pla de millora de Rodalies 20082015 pactat entre l’anterior govern del PSOE i el tripartit català es podria completar el 2067, i l’eix mediterrani, el 2041. El 2050 podria estar enllestida la part finançada per l’Executiu central del pla de millora viària 2005-2012. Tot i que aquí la Generalitat també va a empentes i rodolons, conclouria la seva part el 2020, amb només vuit anys de retard. La palma se l’emporta el desdoblament de vies de l’R3 de Montcada a Puigcerdà, que podria trigar 230 anys a acabar-se...
És un catàleg d’incompliments d’allò més suggeridor per digerir la nova carretada de promeses en inversions en infraestructures. Els que sostenen que la llavor de l’auge de l’independentisme és la sentència de l’Estatut obliden que el desembre del 2007 Barcelona es va omplir d’estelades i catalans emprenyats –700.000, segons l’organització; 200.000, segons les forces de seguretat– pel caos de les infraestructures després de 42 dies d’aturada ferroviària a Rodalies. La manifestació portava per lema “Som una nació i diem prou! Tenim dret a decidir sobre les nostres infraestructures”. S’exigia el traspàs de la xarxa de transports i infraestructures, i també un finançament just per a Catalunya, la publicació de les balances fiscals i que l’Executiu català pogués recaptar i gestionar tots els impostos que pagaven els catalans. Déu n’hi do. No hi va haver crits contra Zapatero ni la polèmica Magdalena Álvarez –no hi ha pitjor menyspreu que la indiferència–, però en la suposada pau electoral i la simpatia de la cella estava el gran error d’aquell govern del PSOE. “Ara com ara això no va més enllà”, asseguraven llavors a la Moncloa. No era la independència, però segur que només eren els trens?
Ara Rajoy suma als errors de Zapatero cinc anys de retard en el diagnòstic, cosa que fa augmentar el marge d’error en l’estratègia davant el que no vol denominar problema català i que ha demostrat ser d’allò més dinàmic. Al seu equip admeten que no hi ha solució, de manera que l’escull principal és que no s’avança cap a enlloc perquè no hi ha confiança. L’esperança ferma en el fet que passi alguna cosa o que alguna cosa funcioni d’una manera determinada o en el fet que una altra persona actuï com tu vols. O potser sí. Al Palau de la Generalitat saben que es pot confiar en el Govern central. “No complirà”. I a la Moncloa confien que l’històric caïnisme de les estructures dels partits independentistes acabarà fent descarrilar el procés sobiranista. El problema va amb tren, però la solució, no.
Rajoy complirà? Sense canvis, el pla de Rodalies s’acabaria el 2067, i l’eix mediterrani, el 2041, i a l’R3 hi hauria 230 anys d’obres