La nació contra la gran ciutat
Fa trenta anys, Maragall i Pujol van confrontar sobre el tauler metropolità les seves dues visions de Catalunya
La Catalunya urbana i mestissa i la Catalunya profunda i eterna. L’ any 1987, Jordi Pujol i Pasqual Maragall, president de la Generalitat i alcalde de Barcelona del moment, van protagonitzar un dels plets més sonats de tots els que els van enfrontar al llarg de la seva cohabitació política: la supressió de la corporació metropolitana de Barcelona.
Era el mes d’abril, així que aquesta setmana farà trenta anys d’aquell moment. El Parlament va aprovar les lleis d’ordenació territorial amb les quals es va restaurar la vella divisió comarcal ideada a la Catalunya republicana, però mentrestant s’anava desmantellant l’administració metropolitana, –concebuda en els laboratoris del desarrollismo franquista– que havia heretat la primera generació d’electes democràtics de la conurbació.
Allà on l’alcalde de Barcelona –president de la corporació– veia un instrument imprescindible per administrar la ciutat real –Barcelona i els 26 municipis veïns– i per guarir les greus ferides infligides pel franquisme, Pujol hi veia una amenaça per a la nova Catalunya. Era un contrapès excessiu per a la rereguarda del país, el seu país predilecte, el que ell coneixia amb prodigiós detall.
Ara, trenta anys després d’aquella baralla, la frontera administrativa que Maragall va voler preservar i Pujol va aconseguir esborrar del mapa polític català continua on era. Corregida, confusa i reciclada, però continua donant senyals de vida.
Només cal veure els resultats del cicle electoral català. El territori metropolità continua situat políticament en un quadrant diferent. Escorat respecte al vèrtex nacional. Més en sintonia amb el mapa polític espanyol; amb un to més a l’esquerra que el del “rerepaís” de Pujol –avui, per cert, tan o més mestís que la Catalunya metropolitana– i travessat amb intensitat pel corrent altern de la regeneració que explica, per exemple, la victòria de l’alcaldessa Ada Colau sobre Xavier Trias a les municipals de Barcelona.
Avui Colau és la presidenta de l’Àrea Metropolitana, un territori integrat per 36 municipis que genera el 52% del PIB català i que és l’únic contrapès peninsular al Madrid turbopropulsat.
I tot això passa alhora que l’Assemblea Nacional de Catalunya assenyala els residents metropolitans com el principal target a persuadir a la seva campanya de màrqueting independentista. Les Encarnis –com a l’argot dels manuals de conversa que algunes assemblees locals de l’ANC utilitzen per instruir els seus activistes– continuen resistint-se a pitjar el botó de la desconnexió que, per altra banda, ja ha incorporat a la pràctica quotidiana part d’aquell “rerepaís” venerat per Pujol.
Però tornem enrere. La pervivència de la ciutat metropolitana no corregeix la història de fa trenta anys: Pujol –amb el suport d’ERC, que va apuntalar les lleis d’ordenació– va vèncer en aquell estira-iarronsa amb Maragall el 1987. Mariona Tomàs, autora de Governar la Barcelona real (Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall, 2017), que es presenta dimecres a Barcelona, ha recuperat en aquest llibre algunes de les cartes que van intercanviar Pujol i Maragall al llarg d’aquell debat. Al capdavall, s’enfrontaven la visió unívoca de Catalunya de Pujol amb la concepció híbrida, federalitzada, dels països i els territoris en xarxa que Pasqual Maragall va anticipar.
“Les ciutats hanseàtiques –escrivia Pujol a Maragall el gener de 1987– eren una ciutat poderosa, fonamentalment un gran port comercial (...) i pràcticament res més. No tenien rerepaís. No són un país. Nosaltres volem que Catalunya sigui un país”.
La nació contra la ciutat. Contra aquella visió, Maragall, en una carta que data del febrer d’aquell any, retreia a Pujol que fes que els ajuntaments “passessin pel tub (acceptant les lleis territorials) o bé fossin declarats contrapoders de Catalunya, partidaris de la seva fragmentació i no sé quins altres mals”.
És cert, com recorda Tomàs, que en la derrota de Maragall el 1987 no només va jugar a favor la posició política de Pujol. Els alcaldes metropolitans, enfeinats en la reconstrucció –com Catalunya– de l’autoestima dels seus municipis, tampoc van estar del tot al seu costat. I ni tan sols el PSC li va donar ple suport. De fet, el conflicte metropolità va posar en evidència, per primera vegada, que Maragall i el PSC no eren exactament el mateix.
Ara, trenta anys després d’aquell debat, la singularitat de la ciutat real metropolitana –reconeguda administrativament a la llei del 2010 amb els vots de CiU– continua existint; mancada d’un relat tant poderós com el de Catalunya, però continua al seu lloc.
Potser l’explicació d’aquesta supervivència, malgrat tot, cal buscarla fora de Catalunya i del seu dens context polític. Potser cal recórrer als mapes del món global que Maragall ja va intuir en la seva visió. Potser la singularitat metropolitana de Barcelona és la mateixa que explica la singularitat londinenca –on el Brexit va ser rebutjat al referèndum– o de les ciutats americanes que van votar contra Donald Trump i ara el desafien com a ciutats refugi dels immigrants. La ciutat global contra la nació? Ja veurem què passa.
El 1987 res ni ningú no havia de qüestionar la nova Catalunya: l’àrea metropolitana era un contrapès inacceptable Malgrat tot, l’àrea metropolitana, sense el poderós relat polític de Catalunya, continua ocupant el seu lloc