Com es pot desaprofitar un potencial enorme

El pecat original metropolità –un enfrontament entre partits salpebrat amb gelosia– ha evitat que durant tres dècades la Barcelona real, no la d’1,6, sinó la de 3,2 milions de persones, hagi llençat a les escombraries una part del seu enorme potencial. De vegades la gestió d’aquesta conurbació de 36 municipis ha semblat la d’un regne de taifes amb uns governants que s’han entossudit a traçar fronteres inexistents i a prendre decisions transcendentals sense comptar gens amb el veí del costat. Als polítics catalans, en general, els ha faltat la mínima òptica metropolitana. Als uns perquè sempre han contemplat aquest territori una mica més gran que el municipi de Madrid com un cos estrany a la seva idea de país, perquè han viscut gairebé sempre amb la por d’un fort contrapoder que els cala els ossos. Als altres perquè, invocant una identitat local que fa molt de temps que va deixar d’estar en perill, s’han acomodat a la fragmentació i perquè en aquesta fragmentació han trobat l’oportunitat d’aixecar petits –i creien que inexpugnables– reductes de poder.

Van haver de passar massa anys perquè convergents i socialistes, tots dos ja en el declivi de la seva trajectòria, tard, massa tard, hi comencessin a creure. Enrere quedaven, enterrades, grans ocasions perdudes: una única policia metropolitana; una política industrial i una gestió del sòl i de l’habitatge planificades de manera racional i coordinada; una promoció econòmica del tot en lloc de les parts... Malgrat els avenços, evidents però insuficients, en l’àmbit de la mobilitat i el transport, la dispersió i la desídia metropolitana continuen propiciant, encara avui, situacions tan absurdes com la d’aprovar un pla d’allotjaments turístics i un pla d’habitatge que neixen a la plaça Sant Jaume i moren sense creuar el Besòs, el Llobregat i Collserola, o de projectar una nova urbanització entorn d’un gran centre comercial que col·lapsarà una mica més les rondes.